L’Espill de la Festa. Una aproximació històrica i crítica als continguts dels llibrets de les festes d’Almàssera. (1960-2000)
La festa és un fet antropològic i sociològic de primera magnitud, present en totes les societats i cultures, expressada i concretada mitjançant una sèrie de formes o actituds simbòliques, consensuades socialment i històricament, i que passen a nomenar-se amb el pas del temps com a tradicions. Són estes tradicions, que mai són fixes, sinó canviants i amb constant evolució, com qualsevol producte propi dels humans, les que van constituint els actes i celebracions propis de cada festa. Actes i celebracions, que en casos excepcionals, travessen les fronteres pròpies del que és local o regional, i es converteixen en un vertader recurs turístic de primer ordre, com el cas de Les Falles, els Moros i Cristians, o la Festa de San Fermín, entre altres, i que són també un poderós motor econòmic.
Més modestament, Almàssera també celebra les seues festes pròpies al llarg de tot l’any, sent les més tradicionals i populars les Festes Majors o Patronals, celebrades al mes d’agost. Ara propose estudiar un aspecte de la nostra història, des d'una perspectiva diferent, a través dels llibrets d’estes festes, veient-los com a fonts històriques i vehicle de difusió cultural, utilitzant els publicats durant els últims quaranta anys i incidint principalment i des d'una perspectiva crítica, en els textos i documents històrics o de voluntat historiogràfica publicats en ells, i que he considerat interessants. Voldria agrair abans a Marian Ramon, la seua llavor conservadora dels llibrets, ja que el present estudi es basa en la col·lecció recopilada per ella.
Els llibrets de festes, han sigut, i encara ho són hui mateix, un vehicle de difusió d’escrits, textos i estudis històrics, a més de ser ells mateixos document històric. Entre les seues pàgines es troben escrits realment interessants, que mostren o marquen les directrius de l’imaginari col·lectiu al voltant de la nostra història local, fins als estudis més metodològics i documentalistes d’Inmaculada Roig i Juana Segura, i perquè no, els meus propis estudis des d'una perspectiva artística i estètica, que obrin noves portes i nous temes per a la discussió i reflexió històrica local.
Esta història local ha sigut escrita i difosa, de manera fragmentària, utilitzant les pàgines dels llibres de festes. Durant els anys 60 sobretot, la llavor de mantindre desperta la memòria històrica local, va ser duta a terme per Vicent Badia i Marín, Cronista Oficial d’Almàssera en aquells moments. Textos com la Nota geo-històrica del Cronista Oficial, en el que fa un repàs eclèctic d’alguns fets històrics, com la tirallonga de senyors i dominadors, al costat de referències de caràcter geogràfic, o un dels escrits més interessants de Vicent Badia als llibrets, una reflexió titulada Davant el Miracle, que s’articula a manera d’un menut assaig d’opinió al voltant de les festes, i amb una línia profundament religiosa, on es poden llegir coses tan sorprenents com ara << assistim en el nostre país a una evident crisi de festes populars. Ja siga perquè el veïnat no vol destorbar-se, [...] ja siga per altres raons que escapen al nostre examen, el ben cert és que les festes s’acaben. >>. Per sort, el temps ha demostrat l'error de Vicent, que no deixa de ser un testimoni clar de què les festes no sempre han gaudit de la vitalitat que posseeixen hui, no obstant això, el text acaba amb un to profundament optimista. En Al voltant de l’Ermita dels Peixets, dona notícia de diverses actuacions encaminades a recuperar este espai patrimonial de l’Ermita, << que encara que situada al terme d’Alboraia, pertany a una tradició compartida per sempre pels pobles de l’ària del Carraixet, i principalment per Alboraia i Almàssera >>, fent gala d’una sensibilitat conservacionista del patrimoni històric i artístic. Del mateix autor, també destaca la reproducció d’alguns articles polèmics escrits en premsa per diversos autors SOBRE L’ÚS DE LA PARAULA “LEVANTE”, amb una clara intenció ideològica de caràcter nacionalista, anant més enllà de l'àmbit estrictament local.
En eixa dècada dels seixanta, es van publicar també, o millor dit, reproduir, textos d’altres autors amb finalitat de difusió històrica, com la reproducció de l’epígraf que sobre Almacera, va escriure José Sanchis Sivera, al seu Nomenclator Geográfico-Eclesiástico de los pueblos de la Diócesis de Valencia publicat a València el 1922, i que en el llibret apareix sota el títol de Datos històricos de nuestro pueblo. O la reproducció en el llibret de l'any 64, d’un imprés publicat el 1939 sobre el Miracle dels Peixets amb motiu de les festes d’eixe any i que conté la narració del miracle de Gaspar Escolano. En la següent pàgina d’eixe mateix llibret, trobem la curiosa (Nota erudita de don Leandro de Saralegui.), fent referència a les restes de l’antic retaule de l’església d’Almàssera, i donant-nos una interessant font per a un posterior aprofundiment en estes desaparegudes pintures gòtiques, que ell atribueix a un deixeble del Taller de Pere Nicolau i que bateja amb un nom de laboratori, pràctica infrautilitzada pels historiadors de la pintura gòtica valenciana, com a “Mestre de Rubielos”. També trobem la reproducció de l’article publicat en el diari Las Provincias del dia 24 d’Agost de 1963, i signat per tot un Emili Beüt i Belenguer, en el llibret de l’any 1965 i que fa un breu, encara que complet repàs a la història d’Almàssera, fins a arribar a fer una crònica i descripció de l'Almàssera d’eixos anys.
I no serà aquesta l’única firma il·lustre que apareix en els llibrets dels seixanta, en el de 1966 es reproduirà un article molt interessant escrit per Manuel González Martí, el principal investigador de la història de la ceràmica valenciana, en referència a un personatge prou desconegut, jo diria inclús que oblidat de la memòria col·lectiva local. Es tracta d'Antonio Bayarri Tamarit, ceramista que comença a treballar en els dissenys de mosaics de la fàbrica Nolla de Meliana i que acabarà creant << la manufactura de los azulejos con esmaltes a gran fuego [...] por primera vez obtenidas en España >>.
Durant els anys 70 i 80, els textos de referències històriques, continuen, en general, en la mateixa línia de falta de rigorositat, i centrant-se més en l'anecdòtic i superficial, o caient en el ressonant, com la Reseña Histórica del nacimiento de Almácera10, signada per Angel Mari Almela, amb un llenguatge i un to més propi de temps decimonònics, que de finals del segle XX. Vicent Badia continua durant estos anys participant en els llibrets amb diverses col·laboracions al voltant de l’escut d’Almàssera o la toponímia, però amb criteris més informatius o reivindicatius, que pròpiament històrics. Així, es va consolidant un costum, trencat afortunadament en anys molt recents, de perpetuar de manera recurrent, les mateixes referències amb una actitud merament nominativa i sense cap proposta de reflexió. Ens pot servir com a exemple els Apuntes Históricos, publicats al llibret de l'any 1987, i que ni tan sols van signats, que torna a les mateixes i recurrents citacions i narracions de sempre, sense aprofundir mínimament en les seues significacions o conseqüències reals. Pel que fa a les referències artístiques, el panorama durant estos anys es encara més decebedor, no hi ha pràcticament cap referència a les produccions arquitectòniques, pictòriques, escultòriques o artesanals, i quan estes apareixen, es cau en un simplisme i anecdotisme que voreja la ingenuïtat, amb descripcions com la del mateix Badia, sobre l’Església Parroquial << veritablement magnífica, d’estil neoclàssic i dedicada al Santíssim Sagrament. Destaca el seu altar major amb el templet hexagonal massa elevat. >> En realitat el templet és circular, reinterpretació del de l’església del Temple de València, i commemoració dels temples circulars de l’antiguitat clàssica, i posseeix una altura perfectament equilibrada i adequada a la composició arquitectònica del presbiteri que l’envolta.
És, en canvi, destacable en l’aspecte històric artístic, la reproducció, publicada al llibret de l'any 1987, d’un dibuix del projecte del frontal d’orfebreria del nou sagrari, que difereix en alguns aspectes, inclús notablement, del definitivament realitzant i instal·lat a l'Altar Major de l’Església. Este dibuix ens mostra un sagrari dissenyat amb un llenguatge clàssic, amb ordenació de pilastres i entaulament, amb els nets decorats amb motius a candelieri, i un òcul superior destinat a deixar veure l’arqueta del Miracle. Així, mentre al dibuix del projecte, apareix al centre un rectangle amb la imatge en relleu de la iconografia del Bon Pastor, en el Sagrari definitiu, apareix una creu envoltada d’un estilitzat filacteri, i dos cérvols amb disposició simètrica. Els peixos de la part inferior també apareixen altament estilitzats, enfront dels del dibuix, que pretenien ser més naturalistes. Desapareix l'àngel de l'angle de l’esquerra, i és substituït pels elements eucarístics del raïm i el blat. A més, s’incorporen elements de caràcter barroc a l'entaulament, donant com a resultat una peca de neo-academicisme amb elements neo-barrocs i estilitzacions més pròpies de l'Art Noveau, una mica estranya.
També durant estos anys, comencen a aparéixer als llibrets ressenyes i notícies, amb un caràcter merament informatiu, al voltant de fets i esdeveniments locals. Esta funció de noticiari o transmissor d'informació de caràcter més periodístic, arriba fins al punt de fusionar el Llibret de Festes amb el Butlletí d’Informació Municipal, com en l'any 1988 en el que el BIM s’incorpora al llibret, amb un únic text de referències historiogràfiques sobre l'evolució sofrida per l’escut d’Almàssera, un tema també tractat anys abans en el llibret, però amb un enfocament diferent.
Ressenya a part mereixen els ¿llibrets?, com els dels anys 84 o 85, que en realitat arrepleguen únicament en tan sols quatre fulls, el programa de festes, trencant així amb el concepte tradicional del llibret de festes, que com estem demostrant, és molt més que un simple programa d’actes.
Es pot dir que a partir dels anys 90, els llibrets sofreixen una evolució, lògica, per altra banda, que no va més enllà d'una millora en aspectes d'impressió i disseny, d’acord amb les evolucions tecnològiques i econòmiques, que permeten invertir més diners en la seua edició. Sí que és, en canvi, molt destacable en estos anys, la convocatòria del concurs per a la seua portada, donant alguns dissenys prou interessants, entre els quals cal destacar sobre tot l'excel·lent disseny de la portada del llibret de l'any 1996, obra de Francesc Martinez i Yagüe, sense cap dubte el millor de tots fins al moment, en el que utilitza un element absolutament identificador d’Almàssera com la creu, però el transforma amb una llavor de disseny magnífica, utilitzant un llenguatge plàstic característic d’este creador, com és el Pop-Art. Té el gran encert de conjugar elements extrets d’una modalitat pictòrica profundament urbana i cosmopolita, que té el seu origen a Nova York, amb elements que li confereixen la calidesa, la frescor i el to festiu pròpiament mediterranis. Un vertader encert compositiu digne d’elogi i de ser gaudit. En una línia diferent, cal destacar també el disseny de Manuel Leonor i Bellver, per a l’any 94, o el realitzat per Arturo Cortina, en motiu del 650 Aniversari del Miracle dels Peixets, amb un caràcter més pictòric i amb una contextualització molt poètica i una mica expressionista. Per últim, i amb uns criteris de disseny radicalment diferents, estan les obres d'Olga Roger, guanyadora al 95 i al 97, donant vida a personatges imaginaris i simpàtics, propis de la cultura del còmic, i que ens inciten a la festa.
Els textos, en canvi, segueixen en general, la mateixa línia de superficialitat, però no ha de deixar de lloar-se l’interés i la bona voluntat dels autors, que anaven mantenint d’alguna manera eixos episodis i produccions artístiques, en la nostra memòria local.
La dècada dels noranta s’inaugura amb la Commemoració de la mort del pintor Antonio Cortina, conegut fill d’Almàssera i que haguera merescut un vertader homenatge, que no passà d’un breu article ple de dades inconnexes i anecdòtiques, no signat per ningú, i que arreplega fotografies del pintor i d’alguna de les seues obres. A l’any següent 1991 es publica l’article més extens fins a eixe any dedicat a l'Església Parroquial, redactat amb un to i intencionalitat més de fervor religiós, que de constància històrica, encara que aporta algunes dades interessants que han de ser preses en compte. No hi ha tampoc cap valoració artística, i es limita a fer una superficial descripció del temple i alguns dels seus elements i continguts. No obstant ha de ser valorat justament i positivament este article signat per Antonio Bayarri, pel seu intent de sensibilització cap al conjunt artístic i arquitectònic format per l’Església del Santíssim Sagrament i el seu contingut, a pesar del to solemne i una mica arcaic en el qual cau la redacció.
S’ha de fer ací també referència obligada a l’error o contradicció en què cau este autor quan escriu sobre els arquitectes i directors de la construcció de l’església, atribuint-la obra a Vicente Monzó i Miguel Nolla, quan, en canvi, la font a què ell mateix al·ludeix, la Crónica del Primer Centenario del Templo Parroquial, parla de Vicente Marzo, i no de Vicente Monzó, encara que tenint en compte que l'autor dels dos textos és el mateix, sembla més probable pensar en un error tipogràfic, ja que les primeres traces de la parròquia, responen segurament al conegut arquitecte deixeble de Vicente Gascó, Vicente Marzo, arquitecte imbuït de la tradició matemàtica il·lustrada valenciana inaugurada per Tomás Vicente Tosca i Juan Bautista Corachán, i que es perllonga fins al segle XIX i els cercles acadèmics de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, aspectes i qüestions que estudiarem més amplament en una altra ocasió.
També prou interessant és l’article d’este mateix autor, Bayarri Orios, publicat l’any 92, sota el títol de La Cruz Cubierta, que en realitat no fa més que reescriure els articles de dos investigadors i historiadors de l'art valencià com ara Felipe Mª Garín, al que utilitza per a fer la descripció formal, i del conegut estudi dels anys 20 de Carreres Zacarés al voltant de les Creus de Terme de la Ciutat de València, que aporta importants dades històriques.
Al llibret de l’any 93, apareix per primera vegada una referència a un protagonista recent de la història local, en memòria del faltat el 20 d’abril d’eixe mateix any, José Marí Montanyana, alcalde d’Almàssera a principis dels anys 50 i sobre tot impulsor i activista del valencianisme, jugant un important paper en Lo Rat Penat o l’Institut d’Estudis Valencians i al que de segur haguera satisfet més que aquell article hagués estat publicat en llengua valenciana.
Després d’açò, ja no trobem cap referència o text de caràcter històric en la dècada dels noranta exceptuant la reproducció, de nou, de la narració del miracle d'Escolano, en el llibret del 94, la curiosa referència, en l’any 93, de Mª del Carmén Roselló a l’antiga plaça i la seua font amb un to més poètic i nostàlgic, que pròpiament històric, i el text publicat l’any 1998, La Capella del Miracle, redactat per mi mateix i que suposa la primera aproximació, publicada en Almàssera, des d'una metodologia i criteris propis de la disciplina de la història de l'art, a una producció artística i patrimonial del poble d’Almàssera. L’article, escrit durant els anys d'estudiant, en referència a les úniques restes arquitectòniques i pictòriques conservades de l'antiga parròquia, conté, no obstant això, judicis i elements que en l’actualitat són actualitzats, ampliats i corregits, dins d’un treball d’investigació artística molt més ample, que està portant-se a terme per primera vegada en Almàssera.
Certament, després d’este repàs, que no pretén ser excessivament exhaustiu, dels textos amb voluntat historiogràfica publicats als llibrets d’Almàssera, no ens pot quedar cap dubte de la importància que han jugat, en la seua justa mida, els llibrets de festes com a difusors culturals, i conservadors de la memòria històrica local.
© Ricard Ramon. 2002.
Text publicat originalment al llibre de Festes d'Almassera.