Els grafitis a l’entorn urbà de la ciutat de Sagunt: entre la transgressió i la recerca de l’artisticitat
[Imatges al final de l'article.]
L'ambivalència del concepte
Tots aquells que vam tindre la sort d’assistir al Congrés sobre els valors de l’art a l’ensenyament, que es va celebrar a València allà pel mes de juny de 2000, organitzat pel Departament de Didàctica de l'Expressió Plàstica, Musical i Corporal de la Universitat de València i amb el professor Ricard Huerta com a responsable del congrés, tinguérem l’oportunitat d’escoltar, entre altres, la intervenció de Victoria Combalía, del Centre Cultural Tecla Sala a l'Hospitalet. Començava la seua brillant digressió al voltant de les imatges, partint precisament del tema que ens ocupa en este article, els grafitis. Utilitze el terme grafiti, amb una sola efa tal com recomana el professor Joan Garí (1993:21,22) per a l’ús del terme a la nostra llengua, i tal com ja va fer al seu dia el professor Ricard Huerta (1997:189).
Victoria Combalía encetà una reflexió al voltant de si es pot o no considerar art als grafitis, recentment publicada a les conclusions del congrés (Combalía, 2002:113). Per a això recordava la conversa que va tenir amb Tomás Llorens, a una galeria d’art de Nova York on s’exposaven grafitis. Els dos es van parar a analitzar aquelles obres, per les que es pagaren preus sucosos, com a escriptures pintades, com si es tractara d’obres de Pollock o Henri Michaux, per a finalment arribar l’autora a la següent conclusió: “[...] es l’espectador qui fa la pintura, fins i tot podríem ampliar la frase, són el marxant, el crític o la institució els que decideixen si una obra és art o no.”
Amb la seua afirmació, Victoria Combalía passava a considerar els grafitis al mateix nivell que una obra pictòrica reconeguda, però, esta idea s’oposa frontalment a la definició del concepte de grafiti que fa Joan Garí, un dels principals estudiosos del fenomen arreu del món i que prové del camp de la Teoria dels Llenguatges. Garí (1995:26), ens proposa la seua pròpia definició profundament estudiada i reflexionada: “Llamaremos graffiti a un código o modalidad discursiva en el que emisor y receptor realizan un particular diálogo – desde el mutuo anonimato – en un lugar donde este no está permitido, construyendo con diferentes instrumentos un espacio escriturario constituido por elementos pictóricos y verbales, en ósmosis y amalgama recurrente.”
Garí deixa ben clar als seus estudis que per a ell l'essència constitutiva dels grafitis és la seua condició transgressora, i la individualitat, la “marca privada” del gest de l’escriptura. Llavors, la posició de Garí és incompatible amb l’opinió esmentada en un principi de Victoria Combalía. Este autor insisteix sovint en el fet que és impensable pensar en el museu o la galeria com a espai per al grafiti, ja que estaria fora del seu lloc natural, el mur i el carrer. Però a més, ha de ser un espai no pensat per albergar-ne, un espai on no estiga permesa la seua presència, fent així gala de la seua condició transgressora innata, per a ell, al discurs mural, que no és altra cosa que el grafiti.
Així, ens trobem davant un fenomen, el del grafiti, que està replet d’ambivalències. Ambivalències, que en les opinions esmentades passen per la consideració de la seua condició transgressora fins a la seua inclusió dins el món dels purs objectes estètics, inclosos en el discurs pictòric institucional com diria Garí (1993:194), encara que ell no nega en absolut els seus valors plàstics i estètics.
Des de la nostra posició, provinent del camp de la història de l’art i l’estètica, ens aproximarem a l’estudi dels grafitis, centrant els nostres referents en exemples extrets exclusivament de l’entorn urbà de Sagunt. Exemples realitzats als murs de la ciutat, en actitud transgressora, i en la major part, alhora artística, encara que la transgressió no estiga present en tots, com comprovarem més endavant.
La peculiaritat del fenomen estudiat, fa que l’estudi haja de fer referència a un espai i un temps determinat, perquè els grafitis en general, apareixen i desapareixen sovint ràpidament. Pel fet de la seua naturalesa generalment transgressora, solen ser eliminats amb brevetat. Els exemples i el material gràfic, per tant, estan extrets dels carrers de Sagunt entre els mesos de febrer i març de 2002.
Centrarem sobre tota la nostra anàlisi, en els seus valors plàstics i estètics, encara que sense deixar de banda altres consideracions. Partim, per tant, de la seua consideració d’escriptura pintada, un punt on hi ha un consens generalitzat entre els estudiosos del fenomen. Ben simptomàtic d’esta consideració d’escriptura és el fet que els mateixos autors de grafitis s’autonomenen com a writers o escriptors.
Els models de grafiti a Sagunt
Els estudiosos del fenomen del grafiti han elaborat teories classificadores per a cada tipologia d’estos. Fernando Arias l’any 1977 es dedicà a fer tota una classificació detallada, que queia pel seu propi pes, tal com va demostrar Garí (1993:26,28). Esta estranya classificació es basava únicament, en el missatge o text del grafiti, oblidant per complet els aspectes que a nosaltres ens interessen prioritàriament, els seus valors artístics, plàstics o estètics, un punt que el mateix Garí va oblidar de recriminar-li a Arias.
Actualment, la classificació es redueix, segons Joan Garí (1985) o altres autors com Gimeno Blay (1997), a dos grans grups o models, el model europeu i el model americà.
El model europeu o Francés
El model europeu té el seu origen als moviments socials del Maig del 68, i es caracteritzen pel seu contingut verbal, i una despreocupació per la seua elaboració estètica.
Este model és practicat prioritàriament per grups polítics que se situen als extrems, i que solen posseir escassa representativitat social. Així almenys ho entén Gimeno Blay i ens ho recorda amb una cita explícita: “Algunos grupos políticos que están en el poder y antaño recomendaron a sus militantes el uso de las pintadas, (en clara al·lusió als fulls publicats pel PSOE (Arias:1977), en els que s’explicava punt per punt com fer grafitis correctament) hoy en día han cambiado su opinión y estiman que constituyen actos de vandalismo. De igual manera opinan ciertos mandarines de la cultura oficial, quienes recuerdan con nostalgia las glorias de las pintadas de otros tiempos.” (Gimeno Blay: 1997:23)
No obstant això, i a la vista dels grafitis existents a Sagunt, objecte del nostre treball, hem de matisar que no sempre es tracta de grups marginals o d’ideologia extrema, sinó més aviat de grups que no disposen de prou vies o canals institucionalitzats, per fer públiques les seues reivindicacions o la seua ideologia. En molts casos, estes reivindicacions responen a un moment concret i a una problemàtica específica i pràcticament desapareixen amb posterioritat. És ben simptomàtic l’exemple de les reivindicacions suscitades davant la reconversió de la indústria metal·lúrgica saguntina, que en un moment determinant emplenaren els murs de la ciutat, inclús més enllà, com el grafiti que arreplega Garí (1993:77) present al Barri del Carme de València l’any 1986: SOIS VALENCIANOS APOYAD VUESTRA INDUSTRIA LA DE SAGUNTO. En l'actualitat és ben difícil trobar testimonis d’aquella problemàtica als murs.
També producte d’un determinat moment, la celebració d’unes eleccions, són els grafitis dels murs de la Imatge 1, al Port de Sagunt. Estan realitzats per mitjà de plantilles, per facilitar la seua realització, i crear una serialitat, en realitat es tracta d’un substitut més barat del tradicional cartell electoral. Es pot llegir en ells: AYUNTAMIENTO PORTEÑO CIPS. AYUNTAMIENTO PORTEÑO VOTA CIPS. El missatge es capta clarament, i qualsevol observador-lector, encara que no en sapia de l’existència d’este grup ni de la naturalesa de les seues reivindicacions, com és el meu cas, arribarà de manera immediata a la conclusió de què es tracta d’un grup polític independent, que demana el vot per a ells concorrent a unes eleccions locals, i que la seua política programàtica es basa prioritàriament, en reclamar l’autonomia del Port de Sagunt i la constitució d’un Ajuntament propi, en definitiva un grup que reivindica la secessió del Port de Sagunt. Imatge 1.
El seu reclam està escrit amb lletres roges sobre fons blanc, utilitzant la força d’un color viu per captar l’atenció immediata i fugaç de, sobretot, els passatgers i conductors de vehicles. La utilització de plantilles els permet crear a més, una família tipogràfica de caràcter tipogràfic, amb una clara voluntat de diferenciar-se de la resta de grafitis. En el fons pretenen marcar diferències, perquè se’ls identifique amb un discurs institucional, del que no participen amb major intensitat, possiblement per falta de recursos suficients. La seua voluntat no és en absolut transgressora, i el seu discurs està, o estava, recolzat socialment, almenys per un sector concret, però prou representatiu per a obtindre 5.571 vots, el 17,8 % del total, a les eleccions del 1995, en les que va obtindre 5 regidors, i 1.228 vots en 1999, en les que ja no obtingué cap representació (Font: Resultats provisionals de les eleccions locals, 1999. Generalitat Valenciana.)
Llavors així, seguint la definició de Garí, sembla que no hauríem de considerar com a pròpiament un grafiti, el cas de l’exemple. Tal volta es tractaria d’una pintada amb voluntat de cartell, com el que està present també a la Imatge 1, una pintada signada pel PCPV, però realitzada dins l’espai d’un paper en forma de cartell, i no directament sota el mur, o com els cartells impresos que l’acompanyen amb publicitat de sales de festes, o inclòs com el mateix cartell d’una immobiliària que anuncia la venda d’apartaments, habitatges, garatges i adossats. Tots ells són discursos que competeixen en l’univers urbà, i les fronteres en són ben difuses.
Este mateix exemple ens brinda un altre element de reflexió, la qüestió de l'anonimat, també condició necessària per a la constitució del grafiti segons la definició de Garí. Si entenem l’anonimat com la no identificació de l'autor material del grafiti, certament es podria adscriure a la definició, almenys en eixe punt. Però anant un poc més lluny, almenys baix el meu parer, no es pot afirmar que este exemple siga d’autor anònim, ja que l’autor material és irrellevant per a la significació i pretensió última del missatge. Hi ha un autor, col·lectiu si es vol, però clarament identificat per tothom, i sota la responsabilitat i voluntat última del qual o dels quals eixe grafiti ha estat present als carrers de Sagunt (o del Port de Sagunt, per no ferir sensibilitats). Un autor intel·lectual que s’identifica amb el responsable o responsables (directius o líders), d’eixe grup, sí més bé amb tot el grup. I no hi ha dubte que es tracta de persones públicament conegudes, encara que siga a un nivell local, ells són, per tant, els autors o els pares d’eixe grafiti, encara que no estrenyeren directament la vàlvula que d’eixa eixir l’esprai.
No pretenc en absolut qüestionar la definició o els estudis de Joan Garí, de solvència i garantia sobrades, tan sols aplicar-los als exemples trobats a l'estudi del fenomen a la ciutat de Sagunt, per tractar d’explicar-los i reflexionar sobre ells. En qualsevol cas òbric els interrogants que l’estudi dels grafitis de Sagunt m’ha suscitat i tracte d’aclarir-los.
Continuant amb el nostre estudi, referit sempre a exemples concrets, trobem, també al Port de Sagunt, una sèrie de grafitis, tots en un mateix mur, que sí que responen més clarament a eixa tipologia de grafiti europeu (Imatges 2 i 3).
Tots estos grafitis responen a unes clares consignes ideològiques:
LA PAU NO PASSA PELS EXÈRCITS III JORNADES CRISTIANES PER LA INSUMBISSIÓ 31-5-1998
NO PASARAN
GERÈNCIA PUBLICA
TU INDIFERENCIA ES COMPLICIDAD ¡NAZIS NO! SAGUNT ANTIFEIXISTA
En estos exemples s’aprecia amb claredat la simbiosi existent entre el discurs verbal i l'icònic, entre la paraula i la imatge, tal com passa amb els cartells publicitaris o el periodisme imprés, que sol acompanyar el text d’imatges que expliquen i completen el contingut (Garí:1995). Trobem elements icònics procedents de l’art del còmic, com el personatge que llança un casc militar d’una punta peu, utilitzant les línies cinètiques tan característiques del món del còmic, grafismes de caràcter simbòlic identificatius de grups o moviments ideològics com el símbol antimilitarista per excel·lència, el del partit comunista o l’eloqüent símbol nacionalsocialista fet estelles. Esta utilització de grafismes propis és molt freqüent a l’univers dels grafitis, i en trobem per tot arreu de coneguts com els que identifiquen al moviment okupa, als anarquistes, o els grups que reivindiquen els drets dels homosexuals, encara que estos últims cada dia menys presents als carrers per la seua progressiva acceptació social.
Estos grafismes, que quasi sempre van acompanyats per un missatge verbal, complementant-se mútuament, també apareixen de vegades de manera solitària, ja que hi són prou significatius perquè el missatge es capte, i se’ls identifique plenament amb la ideologia o el contingut simbòlic que posseeixen.
És ben significatiu l’exemple de la Imatge 4 al respecte, present a una plaça cèntrica de la ciutat de Sagunt, en la que un símbol nazi està inscrit en el símbol de la prohibició, reforçat encara més per la paraula STOP, quasi més pròpia del món icònic que del llenguatge verbal, per la seua relació amb el signe de regulació viària. La raó és que realment utilitza el mateix llenguatge dels signes de trànsit, un símbol de prohibició amb voluntat de legislar des dels murs al marge dels canals autoritzats (Garí, 1995).
Este mateix missatge antifeixista està present a l’exemple de la Imatge 3, però en esta ocasió hi ha deutes ben clars cap al món del cartellisme polític, com el puny que arremet amb violència i energia contra el símbol del feixisme, eixa creu gammada que destrossa, i que apareixia inscrita en la prohibició a l’exemple anterior. Es percep ací la influència del cartellisme soviètic de principis del segle XX, i del “realisme expressiu” de la cartellística republicana espanyola (Gubern, 1997:56). Un llenguatge que s’adapta perfectament al missatge que l’autor o autors volen transmetre en este mur.
Estos grafitis (Imatges 2 i 3) es constitueixen com a vertaderes pintures murals, estan ben treballats i elaborats amb temps, sense la fugacitat i la presa de qui sap que està cometent delit o agressió contra béns públics o privats, com el cas de la Imatge 4. Evidentment, estan realitzats baix el beneplàcit o la indiferència de les autoritats, no hi ha de nou, cap transgressió, encara que els missatges siguen profundament ideològics, és més, s’accepten amb simpatia per una gran part de la ciutadania.
Tot el contrari del grafiti situat als murs d’un habitatge del port de Sagunt, l’últim que analitzarem dins este primer grup de grafitis “europeus”. EN MI BARRIO TAMBIEN HUELE MAL MUCHA POLICIA Y ESO.. (Imatge 5).
En este grafiti, trobem, ben al contrari que en alguns dels anteriorment analitzats, els signes clars de la transgressió i la urgència temporal (Garí, 1993:70), com ara l’ús arbitrari de majúscules i minúscules, l’absència dels signes d’accentuació i les faltes ortogràfiques, com la comesa per les preses a TAMBIEM, i posteriorment corregida, tal volta per evitar alguna contrapintada socarrona. El missatge, però, s’allunya de la claredat enèrgica que caracteritza en general a este tipus de grafiti, i ens deixa una frase amb punts suspensius, suggerint-nos una sèrie de possibles causes d’eixe mal olor metafòric, segons l’autor de la pintada.
El model nord-americà o neoyorquí
El segon gran grup o model amb el qual es classifiquen els grafitis, és el nomenat com a model americà. Gimeno Blay (1997:20) el defineix així:
“Frente a este, [el europeu] el conocido como modelo neoyorquino presenta a su vez modalidades diferentes. En unos casos el graffitista escribe, garabatea su firma de forma ininteligible para la mayoría y solo es comprensible para los integrantes de las tribus urbanas. Constituyen estos “tags” una especie de laboratorio de investigación que dará lugar a las grandes masas de colores que recubren muros enteros y en los que lo único que interesa es el diseño y el cromatismo. La textualidad ha quedado reducida a la mínima expresión y resulta imperceptible a quienes no se hallan inmersos en el círculo cerrado de sus autores, muy jóvenes en la mayor parte de las ocasiones.”
Garí, per la seua banda, afirma que este model americà te el seu origen a la ciutat de Nova York i que arriba a Europa a la dècada del 1980 “por la influencia del llamado Hip-Hop, movimiento contra la violencia, la droga y el racismo configurado a partir de la Zulu-Nation.” En l’actualitat la pràctica d’este tipus de grafiti, està desvinculada del moviment.
La seua presència als carrers és majoritària, i Sagunt no n’és una excepció. Als carrers de la Ciutat de Sagunt, podem trobar desenes de grafitis que podríem incloure dins este grup, alguns d’ells de gran qualitat plàstica. És la seua recerca de valors plàstics i estètics el que els caracteritza, més enllà del llançament de missatges o proclames, i és en este punt on un investigador dels objectes estètics posarà tota la seua atenció. És, per tant, el grup que més ens interessa des d'una posició artística.
Anem ara, per tant, a analitzar les característiques d’este model d’expressió estètica, que més enllà del rebuig o el suport que provoquen, són una realitat objectiva i present a la nostra societat. Constitueixen, per a certs grups socials, una via d’expressió comunicativa, però sobretot, una via d’expressivitat plàstica i estètica, i això no es pot negar, per molt incòmode que ens resulte la presència d’alguns d’estos grafitis als murs de les nostres ciutats.
Tal volta, el tipus de grafiti americà que més sensació d’agressivitat provoca als murs, són els “tags”, com s’hi pot comprovar a la Imatge 6. Els “tags” constitueixen la firma que identifica a l’autor, encara que com molt bé assegura Joan Garí, estos “tags” no compleixen la mateixa funció que les firmes de l’escriptura o la pintura, “no atestiguan a un responsable empírico del texto.” (Garí, 1985:92), ja que evidentment, açò comportaria la seua persecució legal.
Però sí que hi tenen un clar paral·lelisme amb la firma o signatura personal, que ens identifica a cadascú, encara que només nosaltres mateixos coneguem eixa signatura, i de vegades travessen eixa frontera de la il·legalitat, convertint-se en artistes amb obres d’encàrrec i ben remunerades, passant de la transgressió a l'oficialització.
Els “tags”, que solen emplenar espais reduïts amb una repetició paroxística (Castillo Gomez, 1997:234) solen ser l’inici d’un procés que porta al grafitista a evolucionar cap a formes més grans, elaborades amb una major plasticitat, com la pintada que representa les lletres ETE, de l'exemple de la Imatge 6, i que es pot trobar a diversos murs als carrers de Sagunt. En esta pintada ja hi trobem presents valors de construcció purament plàstics. Utilitza la línia, el dibuix, el contorn per delimitar cadascuna de les lletres, les inscriu en un quadre amb una forta simetria entre les dues lletres E, equilibrada visualment per la T central que pareix subjectar al mur a les bessones E. Només l’excés de longitud i la tendència a la diagonal dels pals inferiors de les E, trenquen deliberadament amb l’esquema compositiu d’inscripció en un quadrat. Si aconseguim alliberar-nos dels prejudicis, no es pot negar que es tracta d’una composició que juga amb criteris pictòrics.
Eixos criteris pictòrics i plàstics els perfecciona este mateix autor al grafiti de la Imatge 7, on utilitza un recurs compositiu similar, utilitzant formes més volumètriques i lliures inscrites dins una espècie de núvol sinuós, on també afegeix la data de realització.
Anem ara a analitzar i sistematitzar de manera general tots eixos valors plàstics presents en este tipus de grafiti americà, que trobem a la ciutat de Sagunt. Incidirem en l’anàlisi d’aspectes com la composició, la forma, l’espai, el color i la tendència al dinamisme, utilitzant la metodologia analítica que proposa Rudolf Arnheim (2006).
Els valors plàstics dels grafitis tipus nord-americà de Sagunt
Els grafitis en general, acompleixen quasi totes les funcions atribuïdes a la imatge. Compleixen la funció de signe, ja que posseeixen una denotació o contingut particular sense reflectir les qualitats visuals d’eixe contingut (Imatge 4). Són representatius, encara que estilitzen les formes, capten les qualitats de l'objecte representat, com el tanc a la Imatge 2. Abstractes, ja que interpreten i simplifiquen allò que descriuen, extrauen l'essencial per plasmar-ho als murs. I finalment es constitueixen també com a símbol, proporcionant forma concreta a una idea, un estat d’ànim o una qualitat espiritual. En qualsevol grafiti de tipus nord-americà hi podrem trobar eixos components abstractes i simbòlics.
En l'àmbit compositiu, tots els grafitis tipus nord-americà estudiats a la ciutat de Sagunt compleixen unes pautes similars que hi poden ser generalitzades. Per una banda, tots gaudeixen de la qualitat que nomenem equilibri, entesa com l’estat absent de provisionalitat, on tots els components es complementen, i on no és necessària la simetria per a l’existència d'equilibri. Tendeixen a esquemes simples, compactes i ben delimitats, ja que perceptualment és més senzill captar-los. La seua estructura ve determinada per la mateixa forma que imposen les lletres, per molt estilitzades o deformades que estiguen, i generalment tenen tendència cap a l'horitzontalitat, cap a la composició rectangular, per imposició de l’ordre “natural” en què es disposen les lletres per formar paraules, però també per la mateixa imposició que provoca el seu suport físic, el mur, que constitueix una estructura tectònica tendent a l'horitzontalitat.
Tendeixen també a resultar composicions lleugeres, no excessivament pesades. El pes, a escala visual, ve determinat entre altres factors per la forma, les formes regulars, geomètriques o simples tendeixen a pesar més que les formes irregulars o sinuoses. Això es pot comprovar fàcilment si comparem el grafiti de la Imatge 7, amb el de la Imatge 8, present a prop de l’estació de ferrocarril de Sagunt. En el primer cas (Imatge 7) la utilització de la línia recta, la tendència a la geometrització i la composició rectangular, fan que es perceba més pesat que el grafiti de la Imatge 8, traçat amb formes sinuoses i constantment trencades. Normalment, els grafitis tendeixen cap a la sinuositat, el que els atorga lleugeresa i sobre tot dinamisme. El dinamisme representa el triomf sobre les formes pesades, quietes, i desafia les forces gravitatòries establertes. És un factor clau per a comprendre la dinàmica d’una expressió artística sorgida de la vida a les grans ciutats desenvolupades industrialment, i Sagunt és bon exemple de ciutat desenvolupada arran una forta industrialització. Els murs d’eixes ciutats urbanes, en les quals els valors industrials i el ritme de vida trepidant imposat estan tan presents, són l’escenari ideal per a la creativitat dels grafitistes i l’exercici del seu art, una manifestació artística que és producte d’eixes mateixes ciutats i societats industrialitzades.
Les figures en general, tendeixen a transcórrer d'esquerra a dreta, segons Arnheim per l’hàbit occidental d’escriure en esta direcció, i el pes més gran descansa sempre a l’esquerra. En el cas dels grafitis esta tendència és encara més forta, ja que constitueixen en si mateixa escriptures pintades. Encara que les forces visuals percebudes en els grafitis tipus nord-americà estudiats tendeixen a dirigir-se indistintament cap a l’esquerra o la dreta, segons mostra l’Esquema I, les especials característiques dels grafitis, pel fet que són escriptures, tendeixen a reflectir perceptualment una força que va d'esquerra a dreta, pel motiu ja comentat abans del costum occidental de direcció de l’escriptura.
Anem ara a analitzar els aspectes relatius a la forma i l’espai en els grafitis que ens serveixen de referència, els de la ciutat de Sagunt, però ben bé que totes estes característiques les hi podríem aplicar, per la gran similitud a escala internacional que hi tenen, a tots els grafitis de l’anomenat com a model nord-americà.
En el cas del grafiti hem d’acudir a la definició de forma que ens serveix per al dibuix, ja que comparteix eixes mateixes característiques de figura tancada per línies o superfícies. La línia que utilitza el grafiti per descriure la forma és la línia de contorn, bidimensional i que determina l’objecte. També la línia objectual, línies grosses i d’aspecte fort que adquireixen el caràcter d’objecte, animals o persones, com per exemple les figures esquemàtiques de l’art prehistòric, estan presents als grafitis, encara que no amb un caràcter essencial o constitutiu com la línia de contorn. Estan absents d’ells el tercer tipus de línia sistematitzat per Rudolf Arnheim, la línia d’ombreig, que obté l’efecte d’ombra a través de línies paral·leles o creuades molt juntes, ja que el tipus de tècnica pictòrica amb què es realitza el grafiti, fa difícil la seua utilització. L’efecte d’ombra, molt utilitzat als grafitis, s’aconsegueix amb masses de color uniforme.
Este efecte d’ombra ens introdueix en un altre aspecte formal, la recerca de la tridimensionalitat. La sensació perceptiva de tridimensionalitat l’aconsegueix el grafiti per mitjà de la projecció de les ombres de les lletres, utilitzant el recurs de la perspectiva per obtenir la profunditat. Observar en este aspecte la Imatge 9, grafiti situat a un local comercial de pintures, al carrer Doctor Palos de Sagunt, i on, tornant a qüestions ja tractades, la transgressió està totalment absent, tal com passa també a la Peluquería Mari Carmen, al carrer d’Almenara (Imatge 10).
Un altre recurs formal utilitzat pels autors de grafitis és l’expressionisme. L’expressionisme l’obtenen mitjançant el recurs de la distorsió, font inesgotable de tensió expressiva. Creen eixa tensió i dinamisme distorsionant el cos i els paràmetres, encara que abstractes, convencionalment establerts de les lletres, arribant a extrems en els quals la paraula es torna inintel·ligible, prioritzant de manera contundent la seua forma plàstica i pictòrica sobre l’escrita, que es difumina en esta. Esta distorsió expressiva de les lletres es veu clarament al grafiti de la Imatge 11, al Port de Sagunt, on les lletres adopten la forma de vertaders personatges caricaturescos i una mica monstruosos i que fa quasi impossible identificar de quina lletra es tracta. No hem d’oblidar que la caricatura utilitza el recurs de la deformació per a obtindre el seu contingut expressiu. En el cas del grafiti de l’exemple, és ben clara la filiació i influència del llenguatge plàstic del còmic, que tants recursos ha ofert als grafitistes.
La qüestió del marc, el suport, l’espai en el qual el grafiti es desenvolupa es presenta complexa, encara que no menys que la d’altres manifestacions artístiques més o menys relacionades com la pintura mural, o allunyades, com les instal·lacions. El grafiti es presenta absent de marc, i el seu suport és el mur que acompleix prioritàriament una funció constructiva. No obstant això, sempre s’ha pintat sota els murs, en els límits de la legalitat, o bé de manera ben consentida, aplaudida i sublim, com va fer Miquel Àngel, recorrent a un exemple conegut universalment. El mur és un suport, pensat o no per albergar grafitis o pintures, però un suport, al cap i a la fi, i com a tal presenta els seus condicionats i imposa uns límits. El grafiti fragmenta eixe suport i crea un espai propi autolimitant-se, marcant els seus propis límits sota eixe mur. La línia delimita l’espai del grafiti i el constitueix com a una unitat en si mateix i clarament identificable, no es dilueix en el seu suport, més aviat l’utilitza per fer-se present als carrers, la qual cosa permet abastar un públic nombrós, completant així la necessitat expressiva i comunicativa de l’autor que es fa present ell mateix al carrer per mitjà de la seua firma, o la seua obra convertida en objecte estètic.
Com ja hem comentat, el grafiti es presenta com una unitat completa i no fragmentada. Això comporta una diferència important respecte a la pintura tradicional inscrita en un marc. Este marc pareix a simple vista marcar uns límits encara més clars que els del mur per al grafiti, però gràcies a això el pintor pot jugar amb l’espectador creant formes absents de la pintura, que es perceben fora del marc encara que no existeixen materialment, o bé crear formes incompletes que l’espectador tendeix perceptualment a completar, continuant instintivament el joc expressiu i perceptiu que ens proposa l’autor. El grafiti tipus nord-americà que estem analitzant, en canvi, és una unitat tancada en si mateixa i que no ens indueix a complexes recerques perceptives. La seua comprensió perceptiva ens apareix completa, marcada per les línies de contorn que delimiten el cos de les lletres.
El color és un altre aspecte fonamental, dins els valors plàstics del grafiti. Analitzarem amb els exemples obtinguts a Sagunt les seues característiques cromàtiques. La tendència general als grafitis de tipus nord-americà és a la utilització de dos o tres colors per a les seues composicions. Un per a la línia de contorn de les lletres, un altre per a cobrir la superfície de les lletres (Imatges 7 i 11), i en alguns casos un tercer que delimita tot el conjunt (Imatge 8). També es juga a crear dualitats de colors, bé dins el cos de la mateixa lletra (Imatge 9), o bé combinant les lletres cromàticament, com a la Imatge 12, on juga a incorporar el color de la superfície del mur a les lletres A i b, combinant-les harmònicament amb el verd de la resta.
Existeix també una forta tendència cap a la utilització de tonalitats grises per omplir la superfície de les lletres, tal volta per la identificació d’estos tons platejats amb el color metàl·lic i amb les connotacions i referències que hi té cap a la tecnologia i la indústria (Imatges 7, 11, 13, 14 i 15).
Esta utilització de tons grisos s’adapta perfectament a l’estètica de l’entorn urbà, dominada pel gris de l’asfalt dels carrers i el cromatisme metàl·lic dels automòbils. A l’univers cromàtic urbà, són sobretot els colors ternaris els que dominen el conjunt perceptiu, i en el cas de Sagunt encara és més palpable esta preeminència cromàtica. Els colors ternaris són producte de la mescla simultània dels tres colors primaris groc, magenta i cian, o per la mescla de colors binaris o complementaris. El seu cromatisme és apagat, poc definit o tens i la seua força fa que s’adapten i cobreixen perfectament qualsevol superfície.
Amb açò donem per conclòs la nostra anàlisi plàstica dels grafitis tipus nord-americà que hem pogut trobar als carrers de la ciutat de Sagunt, fent generalitzacions per poder comprendre les claus principals del seu llenguatge formal i estètic. La nostra visió i les generalitzacions extretes, no deixen de ser incompletes, però pretenen ser una aportació més per a completar la comprensió d’un fenomen tan propi i característic del nostre temps, i que tots sofrim o gaudim d’una manera o altra, cada dia en eixir als carrers de les nostres ciutats.
Referències
ARIAS, Fernando. Los “grafiti”, juego y subversión. Lindes/Comunicación. València 1997.
CASTILLO GOMEZ, Antonio. “Paredes sin palabras, pueblo callado. ¿Por qué la historia se representa en los muros?” en Los Muros tienen la palabra. Materiales para una historia de los graffiti. Departamento de Historia de la Antiguedad y de la Cultura Escrita. Universitat de València. València 1997.
COMBALIA, Victoria. “Hi ha massa imatges, però açò no es nou” en Els Valors de l’art a l’ensenyament. Universitat de València. València 2002.
GARÍ, Joan. Signes sobre pedres. Fonaments per a una teoria del grafiti. Universitat d’Alacant, Universitat Jaume I, i Universitat de València. València 1993.
GARÍ, Joan. La conversación mural. Ensayo para una lectura del graffiti. Fundesco. Madrid 1995.
GIMENO BLAY, Francisco M. “Défense d’afficher. Cuando escribir es transgredir.” en Los Muros tienen la palabra. Materiales para una historia de los graffiti. Departamento de Historia de la Antiguedad y de la Cultura Escrita. Universitat de València. València 1997.
GUBERN, Roman. Medios Icónicos de Masas. Historia 16. Madrid 1997.
HUERTA, Ricard. “Grafitis infantils: De cara a la paret” en Los Muros tienen la palabra. Materiales para una historia de los graffiti. Departamento de Historia de la Antiguedad y de la Cultura Escrita. Universitat de València. València 1997.
© Ricard Ramon. 2003 (redacció original) 2010 (publicació).
Text publicat originalment (citar) de: Ramon, R. (2010). Els grafitis a l’entorn urbà de la ciutat de Sagunt, entre la transgressió i la recerca de l’artisticitat. Braçal: revista del Centre d’Estudis del Camp de Morvedre, 42, 11–26.
