Javier Chapa. Cirurgià de la pintura
Comence escrivint sobre la pintura de Javier Chapa, un artista valencià amb un renom artístic important i una trajectòria impecable, en altres ocasions escriuré sobre artistes molt menys coneguts, però tenia pendent reflexionar sobre l’obra de Javier des de feia temps. Ell va ser professor meu de pintura a la Facultat de Belles Arts de València, i vaig assimilar molts coneixements artístics i especialment tècnics de la seua mà, cosa per la qual li estic ben agraït.
Resulta certament complex escriure al voltant de l’art no-figuratiu, d’una pintura d’abstracció pura, on la matèria, la composició i el color ho són tot, com és el cas de l’obra completa de Javier Chapa. Colors delicats i elaborats amb fruïció i plaer, construïts, més que pintats, on la contraposició d’uns colors respecte dels altres, s’elabora amb una consciència i quasi amb una ciència exquisida. No hi ha cap color que nade a contracorrent en els mars cromàtics que elabora Chapa, on l’harmonia i els contrastos són interpretats com una simfonia vibrant i continguda, això sí, perfectament equilibrada i molt lluny d’excessos innecessaris.
Qui coneix una mica a Chapa, sap que això és com dir que és quasi un autoretrat de l’autor. Veure com treballa al seu estudi, és un d’eixos plaers difícils de definir, i que a títol personal, jo compare en el seu cas, al d’un cirurgià treballant al quiròfan, amb precisió, mestria i prenent decisions dràstiques cada segon, per tal de donar solucions a un problema.
El problema és crear una pintura que genere vida, que interactue amb l’espectador produint l’experiència estètica, la comunió entre obra i receptor, el moment màgic en el qual brota l’art. La pintura de Chapa, és pura experiència estètica sense concessions, perquè la falta de figuració no dona per a especulacions iconogràfiques i divertiments simbòlics. Severitat geomètrica de la forma, construcció nua i crua i transicions cromàtiques infinites i profundament encisadores, són el segell personal de la seua obra.
Chapa treballa les sèries, de forma temporal, sense perdre ni un mil·límetre de la seua essència en elles. Les diferències, al seu cas, semblen construir un relat cronològic i narratiu respecte a com va evolucionar la forma geomètrica, ben lluny de les disputes ortodoxes dels neoplasticistes Mondrian i Van Doesburg, respecte a la puresa de la immobilitat o no de la forma.
Chapa genera ritmes dinàmics, compassos i estrofes cromàtiques, com a director de la seua particular orquestra pigmentària, sempre en moviment i dins de tot un món orgànic de tonalitats cromàtiques complexes; com extretes d’un vell mur que amaga successives i esplendoroses vides passades en cada capa de pintura anterior, i que el pas del temps deixa entreveure i comença a mesclar fragments que són un tot, una unitat de totes les vides passades, de les antigues joventuts que ara broten, fruit del rellotge. Així broten també les estudiades i aleatòries capes de colors de la pintura de Chapa, per acabar construint un tot complet, de totes les vides per les quals ha passat la creació del quadre.
No cal deixar passar l’oportunitat de gaudir cara a cara eixa recerca cromàtica i geomètrica si en algun moment teniu ocasió. Fins a eixe moment, sempre estarà molt bé donar una ullada a la seua pàgina web, per fer-nos una idea incompleta del que és l’experiència de tenir una d’aquestes obres al davant. Més informació en www.javierchapa.com
© Ricard Ramon. 2011.