Art, festa i experiència estètica: La festa del Corpus de Picanya i l’exaltació de l’estètica del color
Art, festa i societat local
La relació entre l’art, si més bé l’estètica, i les manifestacions festives de caràcter popular, és un aspecte prou desconegut i poc estudiat en les investigacions referents tant a l’estudi de la festa com a les investigacions estètiques i d’història de l’art en general. En la major part d’ocasions, aquestes investigacions se centren en el vessant sociològic, i en alguns casos històrica, deixant de banda un aspecte, que per la meua formació considere fonamental, la seua dimensió artística, estètica, inclús de creació plàstica, que en grau considerable estan presents en quasi totes les manifestacions de caràcter festiu.
Açò es fa encara més evident i accentuat en les festes que mantenen una ampla tradició consolidada i on la presència d’aspectes visuals i purament sensorials fa què es converteixen en els vertaders protagonistes de la festa. Casos com el que anem a estudiar, la Processó del Corpus de Picanya està repleta de presències artístiques. En aquesta festa es mescla un cert regust de temps passats impregnats de religiositat i afany de teatral grandesa contrareformista, amb sentiments d’arrel purament laics, on allò que es busca és fruir únicament amb els aspectes visuals, sensorials i comunicatius de la festa, certament, podem parlar d’una vertadera experiència estètica.
Però, què entenem per experiència estètica i com es manifesta aquesta davant un acte festiu? La pregunta va molt més enllà dels objectius d’un article d’investigació de caràcter local com el present, però és necessari fer una breu reflexió al voltant. L’experiència estètica seria, a grans trets, l’acte de percepció que es realitza a la consciència de l’espectador davant una obra d’art, o qualsevol objecte o acte susceptible de provocar eixa experiència. L’experiència estètica és plaer, oci, innocència (Dufrenne, 1982). És el moment de la unió entre l’obra i l’espectador, l’acte de percepció. Podem estar davant una magnífica obra d’art i no percebre-la estèticament, per diferents motius, pel nostre estat (preocupacions, presses, etc.), per desconeixement o falta d’educació artística, etc.
En el cas dels actes festius, que és el nostre objecte d’anàlisi, a primera vista sembla que estem molt més predisposats a rebre qualsevol mena de percepció, ens trobem relaxats i el nostre esperit busca plaer en tot allò que l’envolta, però de vegades hi ha certs prejudicis que ens impedeixen experimentar el plaer estètic que pot provocar en nosaltres una celebració o acte festiu. Prejudicis que tenen a veure amb la relació que es fa de l’art amb objectes de museu, d’elit, etc. L’art està o hauria d’estar present en cada aspecte de la nostra existència, des d’actes quotidians fins a actes extraordinaris com són les festes, més encara en aquestes últimes. Es fa, per tant, necessari mantenir la ment oberta al voltant de la percepció dels objectes i experiències artístiques.
Entenem l’art com a un sistema cultural que està inexorablement unit a la societat que el produeix, l’art no és un objecte aïllat dels elements vitals i de l’existència social i quotidiana. Coincidim, per tant, en la reflexió que ens proposa l’antropòleg Tzvetan Todorov (1994) quan afirma que l’estudi d’una forma d’art és explorar una sensibilitat que és essencialment una formació col·lectiva. És a dir, que l’art forma part essencial de la vida i no és de cap manera un element o un objecte aïllat. Per tant, l’art no es pot aïllar d’un fenomen universal i comú a totes les cultures com és la festa.
No obstant això, molts estudis antropològics i sociològics al voltant de la festa redueixen la faceta artística a qüestions de caràcter merament simbòlic o com a elements d’ambientació, complementaris i de pura ornamentació. La nostra posició és ben diferent i podem afirmar que el component artístic i estètic de la festa és en la major part de les celebracions, l’essència de la festa, i no alguna cosa merament accessòria o complementària. És a dir, la mateixa existència de moltes festes es veu supeditada a aquests elements i sense ells simplement no existiria la celebració festiva, o es reduiria en qualsevol cas a un mer acte litúrgic, o una freda cerimònia funcionarial.
La Festa del Corpus
Anem a fer una breu aproximació a la Festa del Corpus Christi, o del Santíssim Sagrament Eucarístic centrant-nos sobretot en què és i el que significa en l’actualitat, fent també una valoració històrica de la festa a escala general, per aprofundir en els següents punts en l’especificitat de la celebració del Corpus a Picanya.
La celebració de la festivitat del Corpus té un origen molt llunyà, però serà evidentment a l'Europa catòlica que es va crear a partir dels segles XVI i XVII, mitjançant les nombroses reformes protestants de luterans, calvinistes, anabaptistes, espirituals, etc., on ressorgirà amb una major força. Cal recordar ací que una de les diferències teològiques irreconciliables entre quasi totes les reformes protestants i el catolicisme romà, era la qüestió de l’eucaristia, és a dir, la creença o no en l’encarnació del mateix Crist en el pa i el vi. Aquesta qüestió arribà fins i tot a crear lluites entre els diferents sectors protestants com el cas de Luter, que s’arribà a enfrontar amb el reformista radical Zwinglio, com abans ja havia fet amb Karlstadt i Müntzer (Egido López 1992).
En qualsevol cas, l’Església catòlica va iniciar, sobretot a partir de la política presa des del famós Concili de Trent, tot un procés d’exaltació del sagrament de l’eucaristia, i la festa del Corpus es va convertir així en un poderós instrument per a aquesta finalitat, utilitzant-la per a reforçar els llaços amb el poble pla, ja que sempre és aquest el vertader protagonista i actor de la festa. Cal tenir present que la festa constituïa, dins unes vides i una existència rutinària i plena de congoixes, un veritable motiu de desfogament, on es mesclaven sentiments religiosos i finalitats lúdiques purament laiques, tenint aquestes últimes el protagonisme més gran (Benítez Sánchez-Blanco 1999).
No obstant això, l’Església catòlica va aprofitar la popularitat festiva per als seus fins d’exaltació eucarística, eixint molt reforçada de tot açò la celebració de la processó del Corpus. Aquesta exaltació i magnificència de la processó del Corpus es conserva fins l’actualitat, inclús en els últims anys ha estat reforçada mentre els seus valors i la seua significació s’han vist transformats dins una societat amb tendència laica. Antonio Ariño (1999), principal estudiós del fenomen festiu a València, es refereix en els següents termes a l’origen de la festa del Corpus:
“Les primeres manifestacions d’aquest culte eucarístic van sorgir a la diòcesi de Lieja, l’any 1246. Aquesta ciutat es trobava situada en una àrea comercialment pròspera, que disposava d’una creixent burgesia. A la calor d’aquest dinamisme econòmic, hi havia emergit també un poderós moviment de renovació espiritual protagonitzat per laics, i especialment per dones, que es plasmava en germandats religioses com les beguines. La seua espiritualitat els havia de portar a defensar la devoció eucarística com un substitut de la comunió.”
Aquest mateix autor ens indica que la celebració del corpus es va estendre en la segona meitat del segle XIII, gràcies a una Butla papal d’Urbà IV. Altres autors ens parlen també d’aquest mateix origen a Flandes a través d’una llegenda en la qual Juliana de Comellón (1193-1258), novícia del convent de les Mares Agustines va tenir una sèrie de visions (Bueno 1997):
“Juliana era de sentimientos y afectos muy religiosos y sentía especial devoción por la Eucarístia. Se cuenta que desde los 16 años, al orar, se le presentaba una visión, en la que contemplaba la figura de una luna llena con una parte de ella oscurecida. En una de esas visiones, Jesús se le apareció y explicó que la luna iluminada significaba el conjunto del calendario litúrgico de la Iglesia y que la parte sombreada quería dar a entender que en él faltaba una fiesta muy importante, la dedicada al Cuerpo de Cristo Sacramentado.”
Després d’aquestes visions, el Bisbe de Lieja ordenaria la celebració de la Festa dedicada al cos de Crist Sagramentat. La seua difusió i popularització es va donar sobretot a partir de la segona meitat del segle XIV quan els papes Clement VI i després Joan XXIII la confirmaren i organitzaren. La festa es difon entre el 1300 i el 1350 per ciutats com Colònia, Worms, Estrasburg, Roma, i a Espanya a Toledo, Sevilla, Girona, Barcelona i València. A aquesta última ciutat “no està testimoniada abans de 1355.” (Ariño 1988)
També s’associa a qüestions de caràcter llegendari la instauració de la Festa del Corpus a terres valencianes, concretament als denominats miracles de Llutxent i d’Almàssera i Alboraia. La primera es refereix als temps del Rei En Jaume I, concretament l'any 1248. Compta la llegenda que assistint a missa el Rei amb el seu exèrcit:
“(... ) se presentó un trozo de egército agareno sobre el campo real de los cristianos. El acto de la defensa les obligó a dejar la misa y ponerse sobre las armas. La confusión grande, junto con la más breve diligencia de recoger el altar portátil, preocupó al sacerdote de modo, que no ocurriéndole que esconder las formas consagradas que tenía dispuestas para la comunión de los fieles, las envolvió en los corporales y las puso bajo una disimulada losa que halló cerca de una distinguida palma, por si venía el sitio a poder de moros no pudieran ser halladas. En este determinado lugar permanecieron las Formas, hasta desalojar a los moros, y salir victoriosos los cristianos. A vista de tan heroica acción, acudió con diligencia el sacerdote a recobrar la inestimable prenda; y desenvolviendo los corporales, halló las for-mas consagradas como hoy existen, envueltas en viva sangre y apegadas al lienzo. Admiróse el rey y todo el campamento, de modo que recibiéndose la más exacta información con copia fe haciente, se dió cuenta a la Santidad de Urbano IV, quien después de un maduro examen, para alentar más el espíritu del catolicismo al crédito de este altíssimo misterio, con bula expedida a 10 de mayo 1263, concedió muchas indulgencias a los que fueran a adorar y visitar estas formas, que se habían pasado a la iglesia de Daroca; cuya bula confirmó Martino V con otra que espidió, año 1419.(Mariano Ortiz 1865)"
L’altra llegenda relacionada amb l’origen de la Festa del Corpus a València és el denominat succés del Miracle dels Peixets de forta tradició a les poblacions d’Almàssera i Alboraia, a la comarca de l’horta. Aquesta llegenda compta, amb variacions segons els narradors, el fet per mitjà del qual, uns peixos van traure les sagrades formes eucarístiques de les aigües del barranc del Carraixet. –com així mostra també la iconografia local–, permetent així recuperar-les, quan li van caure al rector d’Alboraia que es dirigia cap a Almàssera a donar la comunió al musulmà Hassam-Ardà, que volia convertir-se al cristianisme (Roig Hurtado 2001). Aquest fet va suposar el naixement de la Parròquia d’Almàssera amb independència de la d’Alboraia i tenint com a titular al mateix Santíssim Sagrament Eucarístic. El Corpus es celebra en aquesta localitat amb una especial devoció junt a un cert caire polític perquè representa també la independència del propi municipi. Joseph Mariano Ortiz (1865) descriu així el fet a l’estudi que va fer sobre la processó del Corpus:
“(... ) Dios quiso manifestar otra maravilla a Valencia, y fue la de llevarse una repente avenida de agua al cura párroco de Alboraya con el Globo y Formas consagradas con que iba a ministrar el sacramento a un enfermo, por querer pasar el barranco o río de Almácera estando crecido. El cura con no poco trabajo se libró del furioso impetu del agua; pero no el Globo, porque se quedó en ella. Este desconsuelo obligó a los fieles católicos a practicar las más vivas diligencias para el recobro de tan estimable prenda. Todos con afán sediento Buscan el perdido honor, Todos de fiel sentimiento Mueren, y lo que es peor, Morir sin el sacramento. Hemos de ver con anhelo, Dicen, donde Dios se encierra; Aunque ande nuestro desvelo Todo el globo de la tierra, Buscando el Globo del cielo.
Efecto del ardor con que lo egecutaron, fue dar con el Globo, pero con el sentimiento de faltar las Formas, por haberse abierto: lo que obligó con mayor esfuerzo a los católicos a continuar las diligencias para encontrarlas. Corrieron la ribera hasta el desagüe del rio en el mar, y a la lengua del agua, donde acaba su flujo y reflujo, hallaron dos peces grandes con las cabezas en alto, teniendo en sus respective (sic) bocas el estimable tesoro que buscaban. Dieron cuenta del suceso al cura. Presentóse en el sitio, y recojiendo de la boca de los peces las Formas, a presencia de muchos asistentes se las llevó a su parroquia. De cuyo misterioso caso se formalizó la correspondiente prueba: y para memoria se erigieron dos capillitas que en el día existen la una junto al barranco de Almácera y la otra a la orilla del mar.”
La festivitat del Corpus va estar associada des dels seus orígens a la celebració d’una processó. Aquesta processó complia una sèrie de característiques que la feien peculiar, per una banda, era la representació social de les ciutats o municipis i en ella desfilaven de manera jeràrquica tots els representants del cos social i cívic, aquesta disposició jeràrquica encara es manté, això sí, transformada, a les processons que se celebren en l'actualitat, i, per altra banda, es tractava d’una celebració festiva i popular i havia de comportar una sèrie d’elements que denotaren eixa marca de festivitat. Són aquests elements de caràcter més festiu els que més ens interessen en un treball que analitza el vessant artístic i estètica de la festa.
La processó més important i significativa que es dona a terres valencianes se celebra a la Ciutat de València. La processó del Corpus a la Ciutat de València té els seus orígens l'any 1355 i en ella es desenvolupen una sèrie d’elements que per imitació han anat incorporant-se a les festivitats del Corpus d’altres poblacions valencianes, com ara a Picanya.
Més enllà de la celebració de la processó hi ha una sèrie d’actes previs que també formen part essencial de la festa a la ciutat de València. Els misteris, vertaderes peces de teatre popular valencià d’origen medieval, les roques, grans carros triomfals que constitueixen vertaderes i magnífiques obres d’escultura religiosa i conformen una mena d’escenaris mòbils on es representen escenes religioses, per mitjà de les figures acompanyades de cartells amb text amb una finalitat més didàctica o aclaridora —tal com ocorre per exemple a les falles – i que de vegades incorporaven personatges reals junt amb les obres escultòriques, i les danses, que aquest sí, és un dels elements que trobem a la majoria de les celebracions del Corpus a terres valencianes, i que també estan presents a Picanya.
La processó celebrada a la ciutat de València és ben diferent de la que se celebra a Picanya. Aquesta es caracteritza per un sentit narratiu i il·lustratiu molt clar, on destaca la presència de personatges bíblics i representants de les armes de la ciutat, com es pot apreciar gràficament al famós Rotllo de la Processó del Corpus de València que data del segle XIX. També hi ha una forta disposició jeràrquica i de diferenciació social que és ben diferent d'un municipi com Picanya, d’origen i arrels agrícoles i on les diferències socials es dilueixen prou i són d’un caire distint.
La celebració del Corpus es va estendre i difondre a una gran part de ciutats i poblacions valencianes, sobre tot el model de celebració de caràcter processional. En aquest sentit, destaca la processó celebrada a Morella, que va ser la segona ciutat valenciana en incorporar la festa. Molt prompte es va estendre a altres poblacions valencianes com Oriola l'any 1400, Sogorb, Castelló, Xàtiva Gandia, Alzira i Elx a principis del segle XV (Ariño 1999). Després es va estendre a poblacions més menudes adoptant particularitats pròpies i molt singulars com a Xelva on es ballen jotes o a Catí i Culla on “els xiquets utilitzen xiulets de ceràmica en forma d’ocell».
Una modalitat ben diferent, és la que se celebra al municipi de Picanya, objecte del nostre treball i que analitzem al següent punt, i és la confecció de catifes de flors als carrers al pas de la processó. Hem de ser conscients, no obstant això, que aquest no és un fet exclusiu del municipi de Picanya i trobem celebracions on es porta a terme aquesta pràctica com als municipis valencians d’Artana, Benicarló, Benicàssim, Sueca o Foios. En aquest últim municipi «es cultiven formenteres: cossiols amb blat, llentilles o cigrons, que germinaren i cresqueren amb total foscor per mostrar les tiges blanques i tendres i que ornamenten les tauletes o altars.”
La festivitat del Corpus a Picanya
La festa del Corpus, com ja hem destacat, és una celebració eminentment urbana, “naix com un fet essencialment urbà. La praxi simbòlica processional que la condensa, organitza i corrobora la complexa estructura social de les grans ciutats de la Cristiandat medieval, tot ordenant i legitimant la distribució jeràrquica del poder feudal (Ariño 1988).” De les ciutats, la festa es va difondre de manera progressiva a altres poblacions i nuclis rurals, com ja hem tingut ocasió de veure:
“Dels grans nuclis urbans la festa es va difondre als petits nuclis rurals: en cada nivell va reproduir el mateix tipus d’estructura. Era una manifestació i expressió de la col·lectivitat organitzada i jerarquitzada; i la rivalitat i competitivitat dels gremis i parròquies de les grans ciutats era substituïda als pobles més petits per la competència dels carrers i les confraries. (Ariño 1988).”
Picanya és un d’eixos nuclis rurals on la festa es va difondre, i més encara si tenim present la gran proximitat i influència de la ciutat de València. No obstant això, la festa del Corpus a Picanya no es va constituir com una mera imitació de la celebrada a la ciutat, tal com ocorre amb altres poblacions valencianes, sinó que va anar perfilant unes característiques pròpies que la defineixen, la singularitzen i que l’allunyen prou del corpus del Cap i Casal. És difícil aventurar una data per a l’origen de la Festa del Corpus a Picanya, documents i investigacions precedents ens parlen que ja l'any 1570 i gràcies al fet que queda constància a les visites pastorals de Sant Joan de Ribera, existeix la figura del baciner de la demanda del Corpus. Aquesta demanda tenia com a principal finalitat d'obtenir diners per a la celebració de la festa del Corpus i “les despeses per a la festa s’aconseguien del plat, de la venda del vi i de la seda.” (Miquel Juan 2001).
En aquests primers moments la festa consistia en la celebració d’una missa cantada i amb sermó d’un predicador convidat. Es realitzaria també una processó, fet que es pot corroborar gràcies al fet que queda constància a les visites pastorals del moment, com la de l’any 1600: “Item dio en descargo, según sus cautelas, en la comida que dio a los que vienen ha hacer la fiesta y procesión del Corpus, diez libras, treze sueldos y dos dineros.” (Royo Martínez 1996) També queda constància documental de la celebració d’aquesta festa a la segona meitat del segle XIX, concretament “al llibre de matrícula de 1864-1893 apareix el comentari dels donants de la festa del Corpus, que ascendeix a 777 rals, mentre que la despesa arriba a 900 rals.” (Miquel Juan 2001) La celebració i l’organització de la festa i processó del Corpus actualment és duta a terme pels membres de la Confraria de la Sang des d’una decisió presa l’any 1972, deixant de celebrar la festa de l’1 de juliol, festivitat litúrgica de la Sang de Crist (Royo Martínez 1989).
La festa comprén actes durant dos dies, un element present també a altres poblacions i ciutats valencianes. El dia abans a la celebració de la processó es realitzen les Dansetes del Corpus, i hi participen habitualment els grups de danses locals El Realenc, La Carrasca i l’Escola de Danses, així com el Grup de Tabals i Dolçaines la Rodà.
Les danses que es ballen al municipi de Picanya sofreixen algunes variacions d’un any a l’altre i no es representen sempre les mateixes danses. Aquestes solen ser, en la seua major part, danses que ja hi són tradicionals a altres celebracions del Corpus a terres valencianes com la de la mateixa ciutat de València, i van ser incorporades a la programació oficial de la Confraria de la Sang l’any 1991 –tal i com arrepleguen els programes de festes – i organitzats per l’àrea de Cultura de l’Ajuntament. Aquell any es van ballar les danses de la Moma, els Nanos, Els Arets de Castelló, les Vetes de Sueca i els Arquets. Moltes de les danses que venen celebrant-se actualment a la festivitat del Corpus tenen un origen que es remunta als “jocs o representacions dels segles XV i XVI escenificats o dansats damunt dels entremesos o roques per la gent dels oficis” a la Ciutat de València (Pitarch Alfonso 1999).
Una d’aquestes danses amb un origen més antic, i que es representa als carrers de Picanya és la Dansa dels Momos. La dansa formava part de la roca de l’Infern o dels Diables de l’Infern ja al segle XV i també està documentada l’existència d’una dansa de momos a la roca del Juí o dels Diables del juí almenys des del 1533 a la ciutat de València. Carles Pitarch (1999) ens introdueix a les característiques d’aquestes representacions a l’època:
“Aquestes representacions de momos, que incloïen jocs i danses i eren usuals sobre les dites roques en la festa del Corpus, constaven a les darreries dels Cinc-Cents de diversos personatges: el diable major o Llucifer, una diablessa, onze diables, un o dos patges del diable major i un portaestandart, que representaven, fent ús d’algunes tramoies, com ara una espècie de cadira que pujava i baixava o la boca de l’infern que s’obria i es tancava, i al final de la representació dansaven al so d’un «tabal gros» i d’un «tabal chic». (.. .) Introduïdes des de França durant la primera mitat del segle XV, les representacions i danses de momos constituïen un espectacle típic de les corts, que passà desseguida a les festes reials, i a València apareixen ja el 1459 en les entrades de Joan II i de la reina sa Muller: de tots els oficis que desfilaren amb els seus jocs, danses i invencions per davant del rei. La dansa dels momos va ser introduïda pels gremis de la ciutat i pareix ser que al segle XVIII es va reestructurar la seua coreografia i el seu argument «per adaptar-la als ideals pedagogistes del moment» (Pitarch Alfonso 1999).”
La dansa que es representa actualment a Picanya seguix fidelment el model de la ciutat de València i representa la lluita que manté el bé o la virtut contra els pecats capitals representats pels momos, i en el transcurs d’una dansa amb un fort contingut teatralitzant o interpretatiu, la moma obté la victòria sobre els dimonis o momos. La figura que representa a la Moma vesteix totalment de blanc, amb el rostre cobert per una màscara, guants blancs i un ceptre daurat a la mà esquerra i amb un ventall a la dreta. Al cap vesteix una ostentosa corona amb flors. Els momos l’acompanyen amb brusa de vellut vermella, «pantalons grocs i negres, i calces blanques i espardenyes d’espart» (Moraleda i Monzonis 1992), un barret amb un drac, careta negra cobrint-los el rostre i bastons.
Una altra de les danses amb més tradició i origen llunyà és la dels Nanos o Cabuts (Capgrossos). Sembla que la dansa dels nanos i gegants es va incorporar a la processó de la ciutat de València l’any 1589, seguint un model que imitava els personatges gegants presents a les festes de Madrid i Toledo. Al costat dels gegants es van incorporar inicialment dues figures de nanos que amb el pas del temps es convertiren en tres parelles, fins arribar a constituir una dansa independent dels gegants, i és aquesta la que actualment es dansa a la celebració del Corpus a Picanya.
“La dansa dels nanos que hi ha aplegat als nostres dies nasqué en la segona meitat del segle XVII, seguint pautes molt característiques de l’enginy valencià. S’afegí una segona parella de nanos el 1659 en la festivitat extraordinària per la canonització de Sant Tomas de Vilanova, a la qual va concórrer la comparsa, i després el 1666 se n’afegí una tercera per a «aument de regoçixo en lo dia que es celebra la festivitat del Cos preçiós de Jesuchrist», ja que no hi havia preparades aquell any suficients danses de les que habitualment intervenen en la festa, i es pensà que estes tres parelles de nanos «en forma de dansa vajen lo dit dia de la vespra del Corpus per València recocijant aquella, sens que es puga traure en conseqüència en altre any.» Dita invenció que es pretenia inicialment de caràcter extraordinari, causà tal sensació que en els anys succesius la dansa dels nanos esdevingué usual en la festa del Corpus, i per extensió, ja en el darrer quart del segle XVII, també en altres processons generals de la ciutat (Pitarch Alfonso 1999).”
Aquesta dansa es balla al so de tabalet i dolçaina i consta de dues parts, la dansa i el fandanguet, seguint “a grans trets l’estructura dels balls públics populars al so de tabalet i dolçaina que eren habituals ja en el segles XVII durant els dies de festa major, o en les festes de carrer per terres valencianes” (Pitarch Alfonso 1999).
Pel que fa a la simbologia dels personatges que es representen sembla que en un primer moment no hi havia cap simbolisme relacionat amb la pròpia festivitat. Posteriorment, i pel seu aspecte representant a turcs, moros, i negres se’ls va associar amb “l’adoració d’Asia, Africa i Amèrica al Santíssim Sagrament.”
Una altra de les danses amb més tradició al Corpus, representada a Picanya, és la coneguda com la Dansa de la Magrana. Aquesta dansa és en realitat la transformació de les antigues danses de gitanos i de gitanes que van ser convertides a finals del segle XVIII en l’actual Magrana.
“La dansa de gitanes usual en la processó i festa del Corpus va ser aleshores reformada i readaptada a un nou simbolisme i per l’escrúpol antifeminista les gitanes serien substituïdes per gitanos, com els que encara apareixien el 1815; dalt de la perxa o bastó entorn al qual es tixen les llistes o cordons de colors es féu col·locar una enorme magrana de cartó, que, en acabar la dansa, s’obria en diversos gallons, amostrant un ostentori amb l’eucaristia, i en eixe moment els gitanos, representació específica dels infidels, havien d’agenollar-se en senyal d’acatament del misteri del pa sacramentat (Pitarch Alfonso 1999).”
Altres de les danses que es ballen de manera intermitent a Picanya són la Dansa dels arquets, que forma part d’una de les danses infantils que es van incorporar a la processó del Corpus a finals dels segles XVIII i principis del XIX i que en aquell moment eren interpretades de manera exclusiva per a xiquets. Aquesta dansa s’incorporà a la festa del Corpus de Picanya l’any 1993 i va ser interpretada pel grup Realenc. La dansa de les vetes de Sueca també es va incorporar aquest mateix any ballat per l’Escola de Danses, o la Dansa del Caragol, extreta de la que es realitza a la processó de Sant Roc a Requena. El ball rodat de Vistabella és també una de les danses que s’interpreten a Picanya (Moraleda i Monzonis 1994). Cap d’aquestes danses és autòctona del municipi i se n'han anat agafant i incorporant a la festa del Corpus de Picanya en temps recents dins un moviment de recuperació de tradicions valencianes i que és generalitzat a la societat valenciana contemporània. És, per tant, molt probable que es vagen incorporant, de manera alterna com ja es va fent fins ara, nous balls i danses a la festivitat en els pròxims anys.
L’interés dels grups de danses i els organitzadors de la festa per anar incorporant nous elements a la celebració, queda demostrada per exemple, amb la incorporació l’any 2000, de la figura de la Tarasca per obrir la comitiva de les dansetes, que representa un monstre sorgit de llegendes medievals i del qual consta la presència a la Processó del Corpus de la Ciutat de València a partir de l’any 1400 (Alcaide Ibañez 2000).
Al dia següent de les dansetes es celebra la processó, acte central de la festivitat del Corpus. Però abans de la processó, s’inicia un procés previ que anuncia el dia de festa, els carrers s’engalanen i a les façanes de les cases es pengen domassos. Així mateix, unes hores abans de l’inici de la processó comença el procés de la confecció de les estores de flors als carrers, element que més singularitza i personalitza la celebració del Corpus a Picanya.
Segons ha estat mantingut per la tradició oral, i arreplegat inclús en algunes publicacions (Moraleda i Monzonis 1994), l’origen del qual hui ja és la tradició de cobrir els carrers amb estores de flors, s’iniciaria els anys 1954, quan es va commemorar el centenari de la Mare de Déu de Montserrat, i el 10 de juliol de 1955, que es va dur a terme l’acte de la Coronació. Amb motiu del centenari es va realitzar una figura nova de la Verge a imatge i versemblança de la Mare de Déu de Montserrat catalana. La imatge anterior representava una Verge de característiques i fisonomia d’arrels renaixentistes i barroques, en el sentit que era molt més naturalista, passant a l’actual imatge de caràcter romànic i allunyada, per tant, del realisme figuratiu, tractant de buscar un major sentit espiritual.
Per a l’acte de coronació, «el veïnat, prèviament a l’arribada de la Verge, ornava majestuosament els carrers, encara de terra, per mitjà de garlandes i penjolls, i dels més diversos materials que disposaven es construïa un digne altar per l’estada de la Verge» (Royo Martínez 1993). Els documents gràfics d’aquest acte arreplegats a una valuosa publicació de l’Ajuntament de Picanya, ens mostren clarament els carrers amb les estores de pètals de flors i pinet i com els veïns de cada carrer participaven intensament en la seua confecció. Tant pel seu disseny com per la manera de confeccionar-les, es pot afirmar que es manté de manera fidel a la tradició, tal com ens mostren les fotografies. Es cobreix només el centre del carrer, per on passarà la custòdia del Corpus i la imatge de la Preciosíssima Sang, amb dues finalitats ben clares, permetre que l’estora es mantinga, com que no és xafada pels participants en la processó, i, per altra banda, i amb un clar contingut simbòlic, només el Santíssim i la Preciosíssima Sang posseeixen el privilegi de passar al damunt de les flors, que estan esteses en terra en el seu honor.
El pas de la processó pels carrers de Picanya, segueix una certa estructura jeràrquica, encara que tal vegada no és aquesta la terminologia més adequada. Si a la processó de la ciutat de València trobem molt definida aquesta jerarquització, tal com ja hem tingut ocasió de veure, a Picanya no es pot parlar clarament de jerarquia, i sí d’una certa ordenació social. Obri la processó la creu al so del tabal i la dolçaina, el segueixen els assistents a la processó, i ací sí que es percep una diferenciació per raons de gènere, les dones obrin la processó, seguides dels homes, costum que encara es manté de manera no escrita. Després, la imatge de la Sang de Crist que hi participa per privilegi papal, segons la tradició oral, “encara que no tenim documents que ho confirmen” (Miquel Juan 2001). Seguidament, els xiquets i xiquetes del primer combregar, que també posseeixen una certa càrrega simbòlica d’afirmació en la creença catòlica i la fe en l’Eucaristia. Darrere d’ells la custòdia del Corpus portada pel mateix rector de la Parròquia, i acompanyada davall pal·li, i tancant la processó els confrares, les autoritats municipals i la Banda de Música.
La processó té una sèrie de moments diguem-ne culminants o claus, com l’eixida de l’església, moment en el qual es llancen les corresponents salves d’ordenança, les parades del Santíssim als corresponents altars situats en diverses cases del recorregut i que deriven d’una tradició familiar, i el final de la processó amb l’arribada de nou a l’església i el llançament d’un castell de focs d’artifici. Els focs d’artifici són un element present en quasi totes les celebracions festives valencianes, i com no, de Picanya, i l’analitzarem més detingudament més endavant.
Però la celebració de la festa del Corpus a Picanya no es redueix a la processó en honor al Santíssim Sagrament, la confraria de la Sang, organitzadora dels actes, prepara una sèrie d’activitats que arriben inclús en alguns anys, tal com veiem reflectit als programes i llibrets de festes, fins a allargar-se a quatre o cinc dies. Així, activitats com ara campionats o partits de futbet, concursos de paelles, concerts i revetlles a la nit, desfilades, mascletades, inclús proves ciclistes, acaben de configurar tota la celebració. La processó passa així a convertir-se en l’acte central d’un conjunt festiu amb característiques de convivència i socialització molt clares, i que deriven de la transformació de les primigènies funcions de la confraria dins una societat com l’actual.
Aspectes estètics de la celebració de la festivitat del Corpus a Picanya
Els estudis de caràcter sociològic i històric ens parlen de continguts i aspectes simbòlics quan es refereixen a tot allò que té a veure amb el vessant artístic i estètica de la festa (Ariño 1988):
“La processó és un acte litúrgic: és a dir, oficial, públic i sagrat. Quant a sagrat tracta de ser reproducció de la litúrgia celestial. (...) Aquesta transformació es manifesta en l’acte processional a través de l’adornament i endreçament dels carrers i façanes amb flors, rams, domassos, teixits, altars i veles. (...) La missió de tot aquest aparat exterior consisteix a introduir en el misteri, a obrir les portes del meravellós, de tal manera que els sentits, mitjançant la presència aclaparadora i embriagadora de tot un complex desplegament d’elements, siguen transportats a un espai ideal que prefigura i anticipa la glòria de la Jerusalem Celestial.”
Certament, el contingut simbòlic és molt clar i l’art esdevé d’aquesta manera un instrument molt eficaç per a eixa finalitat. Però allò que per a l’autor citat és simplement pràctica simbòlica o pura ambientació ornamental, és per a nosaltres esdeveniment estètic, complementari i paral·lel a aquests aspectes, i és açò últim el que és essencialment festiu per nosaltres. Això és encara més vàlid a la nostra actual societat on els valors religiosos es dilueixen i es transformen en molts casos en valors purament espirituals i sensorials, és a dir, es transformen en pura experiència estètica.
Vivim a una societat dins la qual la pràctica del catolicisme actiu és cada dia menor, i a més, la major part de la societat desconeix la simbologia cristiana o els relats bíblics i és absolutament incapaç de llegir certs missatges teològics o simples narracions evangèliques. Així, gran quantitat de gent no reconeix als personatges que hi apareixen a la processó del Corpus a la Ciutat de València. Davant això, aquest simbolisme místic i religiós del qual fruïen les processons del Corpus a l’edat mitjana o el Barroc, és substituït en l'actualitat per altres tipus de valors més coherents amb la nostra societat, encara que sense perdre les seues arrels i la seua essència clarament religiosa. Entre els mateixos participants de la processó i de la festa trobem de vegades persones que ni tan sols es declaren creients, i les seues motivacions són unes altres, identificació amb la col·lectivitat, tradició familiar, prejudicis socials o simplement perquè la participació els provoca plaer, plaer visual, plaer estètic en definitiva.
Entre els que assisteixen des de fora, els espectadors de la processó, la motivació és habitualment aquesta última, la recerca de plaer en la contemplació d’allò que per a ells és un espectacle, llum, color, música i silencis pactats constitueixen un conjunt d’elements que converteixen a la processó en un vertader plaer de fruïció estètica. Aquest fet no és en absolut producte exclusiu de la nostra societat, però es converteix en el valor predominant davall la relaxació de la moral religiosa, així, ja al 1865 (Mariano Ortiz) trobem textos que ens parlen de la següent manera:
“La compostura de las calles con flores, ramos, colgaduras, tejidos, altares y toldos para libertarse del rigor del sol, al paso que divierte la vista llama la atención para admirar los altares, casilicios, fuentes y otras notables invenciones con que forman el gusto y el arte un agradable teatro. De modo que este, con el mayor alumbrado de hachas y velas por paredes y ventanas de la vuelta, con el concurso de gentes que de fuera vienen a verla, la hacen la más singular y distinguida entre todas las de España.”
Veiem, per tant, com les motivacions, més enllà dels valors religiosos, eren semblants. No obstant això, no es pot ignorar en absolut la importància del fet religiós, fonamental i essencial als seus orígens i encara molt important hui en dia, per a molts creients i fidels. Tan sols proposem una lectura de la processó diferent, que és necessari abordar i que és totalment compatible i complementària amb les creences personals de cadascú.
Hi ha també altres autors que coincideixen a la seua anàlisi històrica en demostrar com la processó del Corpus, ja des dels seus orígens, activava uns mecanismes estètics, teatralitzats i amb lectures profanes que s’allunyaven de l’interés de l’Església catòlica per convertir l’acte en una exaltació controlada del Santíssim Sagrament Eucarístic (Narbona Vizcaíno 1999):
“La processó reproduïa estèticament els episodis més rellevants de la Sagrada Escriptura, des del principi fins al final, des de la creació del món fins a la redempció humana, expressant un cicle, la història vital de condició humana, la història sagrada, que culminava amb la reencarnació divina, amb la custòdia. ... L’espectacularitat de les representacions, i en especial, la seua teatralitat exigien que el municipi vetllara pel manteniment de la litúrgia cerimonial de la processó per evitar que la festa religiosa, amb les entremeses i els misteris, es transformara en un seguici carnavalesc. Pareix que el protagonisme popular en les mateixes representacions al·legòriques dels textos bíblics introduí una inspiració i una lectura profanes en els motius escenificats, si rastregem els testimonis de la cultura popular com el drac, el gegant o els momos.”
La configuració i confecció d’allò que Joseph Mariano Ortiz qualificava al segle XIX com un “agradable teatro”, s’inicia ja amb els preparatius previs a la festa. Així, les façanes de les cases es preparen per a participar com a un element més de la processó, i aquestes es vesteixen engalanant-se amb domassos i donant una imatge que s’allunya de la quotidianitat i de l’habitual aspecte urbà de Picanya. La utilització de domassos per engalanar les façanes en dies de festa és una tradició molt present a tots els pobles valencians. Anuncien que alguna cosa extraordinària està succeint i a més componen un paisatge de formes geomètriques i de color que es constitueix com a un element visual autònom i digne de menció per si mateix.
Entre els domassos que trobem als carrers de Picanya a la festa del Corpus, tenim alguns que únicament constitueixen simples llençols blancs o de tons crus, i d’altres que són vertaders tapissos amb colors festius i intensos i amb motius florals que acompanyen i s’integren a la perfecció amb les estores de pètals de flors dels carrers.
A la vespra de la processó, les danses tornen a omplir els carrers de Picanya d’elements sensorials. La música és una part fonamental, tant dels actes previs de les danses com a la mateixa processó. Les danses s’interpreten al so de tabal i dolçaina que junt amb el toc de les campanes, són dos dels elements sonors més característics de la festa:
“Si el so de les campanes és senyal o avís d’esdeveniments regulars en el poble, quotidians, festius o tristos, el so de la dolçaina apareix més de tard en tard, en ocasions molt particulars, sempre festives. I així com les campanes tenen els seus tocs determinats per anunciar o acompanyar cada acte concret, també la dolçaina té les seues melodies característiques que tots reconeixem com a inseparables d’uns moments entranyables al llarg de l’any (Torrent 1990).”
Així, la música i el moviment es mesclen amb el colorit característic dels balladors, que és definit per la seua indumentària. Colors vius com el vermell, rojos, grocs i daurats atorguen als balladors la capacitat d’omplir d’intensitats cromàtiques, que vibren i es dilueixen per l’efecte de moviment de la dansa, els carrers de Picanya.
Certament, l’element essencial i característic de la festa del Corpus a Picanya són les estores de flors que es confeccionen als carrers, al pas de la processó. Constitueixen una manifestació d’art popular d’indubtable importància al municipi, i són posseïdores d’unes característiques formals i estilístiques ben definides:
Art efímer: Tant per la seua finalitat com pels materials emprats en la seua confecció, les estores de flors del Corpus de Picanya, són una mostra clara d’art efímer, d’un desenvolupament i una duració temporal ben definits. És una obra amb unes coordenades espaciotemporals concretes, confeccionada una vegada a l’any, de manera extraordinària però alhora regular, com tota manifestació festiva, i només es pot gaudir de la seua presència durant unes hores escasses, ja que al pas de la processó són progressivament destruïdes. Aquesta és una característica definidora de quasi totes les manifestacions artístiques essencialment festives, com ara les falles, i és un fet constant i molt present a terres valencianes, sobretot a partir dels segles XVII i XVIII, sempre relacionat amb les festes, tal com demostren els estudis de la professora Pilar Pedraza (1982) i el professor Víctor Mínguez (1990).
Natura i simbolisme: Aquesta condició efímera li atorga també a les estores una mena de simbolisme d’arrel barroc. El seu material, pètals de flors i altres fulles com el pinet, són elements orgànics, natures mortes procedents d’éssers vius. La flor, sobretot la flor pansida, és un símbol clar de l’efímer de l’existència humana. Un simbolisme, probablement no intencionat pels promotors de les estores al seu origen, on hi hauria una primacia del sentit ornamental, però present de manera indubtable i que s’interpreta amb una lectura atenta. Per una banda, la flor com a element efímer per si mateix, i per altra la curta durada que les mateixes estores tenen, simbolitzen l’efímer de la vida. Un simbolisme que s’adequa perfectament al missatge processional eucarístic i al sentit religiós, místic o de reflexió humana que tota processó encara manté.
Geometria i abstracció: Una característica formal present a les estores des dels seus orígens, és el seu caràcter de construcció geomètrica i abstracta. Geometria, simetria i abstracció són elements que estan presents des de l’origen mateix de l’univers de les formes:
"Hay ante todo en las formas inventadas por el hombre una fuente abstracta: salen a veces de su cerebro o más bien aplican a los supuestos de que dispone las leyes fundamentales de su pensamiento. Se acercan entonces, por ello, a las figuras simples de la geometría. Se observa en esto la misma práctica de un principio claro e inteligible (por ejemplo, el que por la rotación uniforme del radio alrededor de un punto crea la circunferencia), un esfuerzo por reducirlo todo a la unidad, por la repetición, la simetría, la alternancia, etc. (Huyghe 1965)."
Les estores de flors es constitueixen amb formes geomètriques delimitades per la mateixa natura del material emprat i el seu color. Però a diferència d’altres propostes d’art abstracte i geomètric, com la sorgida a les avantguardes i l’art diguem-ne institucional, on ens trobem “davant d’una estètica basada en l’harmonia de la forma que contribueix positivament al repòs de la ment en un món lògicament perfecte, que contrasta amb les contradiccions de la vida quotidiana, víctima de la irracionalitat en què vivim” (Patuel Chust 1999). En el nostre cas l’estètica geomètrica que compon les estores de flors, lluny de fer una proposta de caràcter racionalista i matemàtica, s’integra en una construcció sentimental, afectiva i sensorial, amb una intensitat més barroca, que és definida pel conjunt de l’acte festiu de la processó, i per la força que pren la poètica del color en elles, superant la mera estètica de la forma i l’estructura.
Color: El diccionari valencià de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana defineix el color com: «Sensació que produeixen sobre l’orgue de la visió les radiacions de la llum diversament absorbides i reflectides pels cossos.» Així mateix, la sensació de color depén de tres factors: la naturalesa de la llum, la naturalesa pigmentària i les condicions del nostre òrgan receptor visual. L’últim factor s’escapa òbviament de la naturalesa del nostre treball. La naturalesa de la llum, encara que important, esdevé més accessòria al nostre cas, ja que la processó es realitza sempre sota les condicions lumíniques del vespre, i excepte qüestions de caràcter meteorològic, la seua contemplació es porta a terme mitjançant unes condicions d’intensitat lumínica molt semblant cada any. Ens queda, per tant, el factor de la seua naturalesa pigmentària, que aquest sí, condiciona, i molt, la confecció de les estores.
Així, en estar confeccionades amb una matèria com els pètals de les flors, el seu cromatisme estarà condicionat per aquestes, per la seua disponibilitat i per l’elecció que es faça, no tenint la mateixa llibertat com per exemple tindrem a l'hora de decorar eixos carrers amb pintures, pràctica que també ha estat present en alguns moments i commemoracions festives al poble de Picanya.
D'acord amb aquestes premisses, els colors predominants són essencialment el blanc, el groc i el roig, que de vegades apareixen combinats i el verd de les fulles i del pinet, que habitualment s’utilitza per emmarcar les formes fetes amb les flors. Hi ha, per tant, una preeminència absoluta dels anomenats com a colors càlids, podem parlar, per tant, que es tracta d’una composició de colors aconseguida per mitjà de la semblança de to, i emmarcades amb una composició per contrast amb el verd. Amb aquests colors es creen totes les combinacions i formes geomètriques, així com les formes figuratives que els acompanyen.
Motius figuratius: Però no tan sols podem parlar de composicions purament geomètriques i de color, també hi trobem alguns elements de caràcter figuratiu a les estores de flors del Corpus. Sobretot és un l’element predominant, es tracta òbviament d’un símbol eucarístic com ara el Sant Calze, en molts casos es representa el conservat a la catedral de València, que segons la tradició, seria la vertadera relíquia del Sant Calze amb el qual Jesucrist va celebrar la Santa Cena amb els apòstols. Hi ha també alguns altres motius, sempre amb significació religiosa, com ara el colom, símbol de l’esperit sant.
Els motius figuratius solen estar presents, encara que no sempre, davant els altars que hi ha al llarg del recorregut de la processó i que es troben a l’interior de les cases. Aquests altars estan ornamentats a Picanya amb decoracions florals. La presència d’altars a les processons és una tradició que a València estava molt present als segles XVII i XVIII, amb altars que constituïen vertaderes obres arquitectòniques i escultòriques de primer nivell i de caràcter efímer, amb la participació d’artistes consagrats del moment i que ha estat ben estudiat i documentat.
Fins ací arriba el nostre recorregut per les característiques més destacades i significatives de la celebració del corpus al poble de Picanya, sempre davall la mirada de l’anàlisi artística i de la construcció del discurs sociocultural.
Bibliografia
Alcaide Ibañez, Antoni. 2000. Dansetes del Corpus.
Alcañiz, Josep. 1996. “Les Falles infantils” dins La festa de les falles, Ariño, Antonio. València: Consell Valencià de Cultura.
Ariño, Antonio. 1988. Festes, rituals i creences. Alfons el Magnànim.
–– 1992. La ciudad ritual. La fiesta de las fallas. Barcelona: Anthropos. , ed. 1996. La festa de les falles. Consell Valencià de Cultura.
–– 1999. “Corpus Christi” dins Calendari de festes de la Comunitat Valenciana. Fundació Bancaixa.
Benítez Sánchez-Blanco, Rafael. 1999. “La Contrareforma” dins La Luz de las Imágenes.València: Generalitat Valenciana.
Bueno, Baltasar. 1997. La Festa del Corpus.València: Federico Domenech.
Dufrenne, Mikel. 1982. Fenomenología de la Experiencia Estètica.València: Fernando Torres.
Egido López, Teófanes. 1992. Las reformas protestantes. Sintesis.
García, Miguel R. 1981. Nuestra Fiesta.
Hernàndez, Gil Manuel. 2002. La festa reinventada. Calendari, política i ideologia a la València franquista. València: Universitat de València.
Huyghe, René. 1965. El arte y el hombre. Barcelona: Planeta.
Jimenez, Marc. 1999. ¿Qué es la estética? Idea Books.
Mariano Ortiz, Joseph. 1865. Disertación histórica de la festividad y procesión del Corpus que celebra cada año la muy ilustre ciudad de Valencia. València: Imp. José Rius [Valencia, Librerías París-Valencia, 1992].
Mínguez, Víctor. 1990. Art i arquitectura efímera a la València del S. XVIII. València: Alfons el Magnànim.
Miquel Juan, Matilde. 2001. Les edats de la Parroquia de la Nostra Senyora de Montserrat de Picanya. Picanya: Ajuntament de Picanya.
Moraleda i Monzonis, Joan. 1992. El Corpus en Valencia. València: Ajuntament de València.
— 1994. Tradició de la festa del Corpus Christi en els pobles del Regne de València. València: Ajuntament de València.
Narbona Vizcaíno, Rafael. 1999. “Els origens de la festa del Corpus Christi” dins El teatre en la festa valenciana, Antonio Ariño(ed.) València: Consell Valencià de Cultura.
Patuel Chust, Pascual. 1999. “Art geomètric valencià” dins Geomètrica Valenciana. València: Alfons el Magnànim.
Pedraza, Pilar. 1982. Barroco efímero en Valencia. València: Alfons el Magnànim.
Pitarch Alfonso, Carles. 1999. “La Festa del Corpus Christi a València. De les roques i els jocs a les danses tradicionals” en El Teatre en la festa valenciana, editor Antonio Ariño. València: Consell Valencià de Cultura.
Roig Hurtado, Inmaculada. 2001. El Miracle dels Peixets: Un símbolo para las poblaciones de Almàssera y Alboraia. Almàssera: Ajuntament d’Almàssera.
Royo Martínez, José. 1989. Nacimiento y consolidación de la Cofradía de la Sangre de Picanya. Siglos XVII -XVIII. Picanya: Ajuntament de Picanya.
—1993. El nostre poble i la nostra gent. Picanya: Ajuntament de Picanya.
—1996. Las visitas pastorales del pontificado de San Juan de Ribera en Picanya (1570-1600). Picanya: Ajuntament de Picanya.
Ruiz Martínez, Sebastián. 1982. A Picanya, de los clavarios que no son de Picanya.
Todorov, Tzvetan. 1994. Conocimiento Local. Paidós.
Torrent, Vicent. 1990. La música popular valenciana. València: Alfons el Magnànim.
© Ricard Ramon. 2011.
Text publicat (citar) a: Ramon, R. (2011). La festa del Corpus de Picanya i l’exaltació estètica del color. Art, festa i experiència estètica. Caramella. Revista de Música i Cultura Popular, 24, 95–101.