La dansa de les margarides
SETZEVENTS EDITORIAL. 2010.
La novel·la La dansa de les margarides, és la meua primera novel·la escrita i publicada. Es tracta d'una obra de joventut amb una gran dosi de continguts autobiogràfics i amb una narrativa de ficció i fantasia ben forta. Una obra breu però intensa, que combina acció, emocions i una metàfora general sobre el procés creatiu de l'escriptura narrativa.
Sinopsi: Eduard de Parcent és un escriptor d'èxit moderat, que viu reclòs al seu refugi literari de la ciutat de Praga, i que comença en el seu últim llibre, a recordar alguns dels capítols de la seua joventut amarga. Ara, la seua vida és tranquil·la i satisfactòria, però, de sobte, tot comença a canviar, una sèrie d'esdeveniments i personatges comencen a creuar-se, de manera estranya en la seua vida, el seu llibre desapareix, i tot sembla estar fora del seu control i voluntat. Què està passant? Qui és en realitat Eduard de Parcent?
Continuarem parlant-ne d'aquest personatge...
Ací pots llegir les primeres pàgines de la novel·la:
Inici de la vida o la mort. VIURE és un càstig prou gojós per a dedicar-li tot el temps possible, viure, respirar, somniar al capdavall, creure que vius emparant-te en l’única raó que algú t’escolta quan parles, riu si dius quelcom graciós, plora imaginant les penes que et dolen, i gemega en fer-li l’amor. Ja ho sé, són més d’una raó, però, al cap i a la fi, tant se val. Viure, somniar, tot molt calderonià, tal vegada termes un mica anacrònics i oblidats. Però no hi dubte que hi ha morts en vida, vides somniades i somniadors, i vides que potser seran viscudes més intensament que la pròpia vida, malgrat no existir, tot i ser imaginades, i això les fa immortals i lluny del temor de Déu, i per això són vides superiors a les nostres. Elles es queden, persisteixen en el seu cicle d’etern retorn, mentrestant, nosaltres desapareixem i veiem per fi com es dissipa el nostre dubte existencial.
De vides vaig a parlar-vos, de la meua pròpia i de la d’aquells que han participat intensament en ella, amb el sincer i legítim anhel de rebre una mica d’immortalitat i amb la necessitat terapèutica de qui realitza un exercici de catarsi personal. Ho reconec, soc egoista, escric per mi i per a mi, no obstant això, si algú desitja entrar dins la meua íntima conversa personal, siga benvingut; no soc pudorós i sí bastant egocèntric, ja que m’atrevisc a escriure de les meues pròpies entranyes i des de les meues pròpies entranyes, sense saber mai del tot quan es tracta de l’una o de l’altra posició. Existeix la possibilitat, que no us importen en absolut els meus pensaments i vivències. Les meues lletres, però, si finalment decidiu lliurement continuar llegint, avant, podeu estar segurs que açò quedarà entre vosaltres i jo, i davant alguna desavinença en el camí narratiu, sempre em podeu atorgar una mort silenciosa permetent-vos la sàdica però saludable costum de tancar el llibre a mitges.
Podria parlar-vos de la meua infantesa, però no ho faré, almenys de moment, ja que és prou avorrida i antiliterària. També podria parlar —millor dit, escriure— de l’amor, del sexe, del menjar, del qual no es parla mai a les autobiografies. Per a ser sincer, aquest text tampoc és ni s’assembla a una autobiografia. Ara que comence no sé el que és, quan acabe, tan sols vosaltres ho sabreu; en qualsevol cas és un organisme viu. El millor serà que comence a escriure sense més ni més. La meua vida s’escapa en cada línia… en cada lletra… hui comence a morir per a renàixer...
Tinc previst publicar una versió revisada d'aquesta novel·la al més aviat possible, alliberada i de descarrega lliure a la web. Aniré informant al respecte a Mastodon i a aquesta mateixa web.