Partint de la premissa de respectar l’estètica de “la coentor” valenciana, com un instrument referencial poètic i com una proposta estètica creativa, interpretada i incorporada pels artistes valencians en el seu discurs visual identitari, aquesta obra és un colofó perfecte per a la reflexió plantejada. Ja vaig tindre l’oportunitat de conéixer en directe la peça, profundament irreverent i alhora síntesi ideal del respecte sentit cap als valors hiperbòlics vitalistes de la cultura i l’estètica valencianes.
Curiosament, una proposta hiperbòlica que recorre precisament a l’economia de mitjans i l’austeritat del vitalisme gòtic, per a oferir una extraordinària síntesi de l’esperit valencià, amb tan sols tres elements. El joc simbòlic i la disposició d’aquests tres elements genera, per contra, un relat kitsch, propi del “la coentor” més exquisida i pura, extret d’una atenta observació al caràcter vital dels valencians.
D’una banda, la serietat implícita i solemne de la figura de Crist, es contraposa a l’expressió, escrita en lletres i tipografia de brillants, amb l’exclamació “Mare Meua” Aquesta simple contraposició arreplega ja moltes de les obsessions pròpies que defineixen als valencians. La veneració cap a la imatge de la Mare de Déu, davant la figura i la imatge del mateix Crist, present des dels orígens en la formulació identitària valenciana, ens vincula de nou amb el vitalisme que ens acosta a una figura humana, no divina, i que a més representa el concepte i la idea de Mare, amb totes les implicacions simbòliques que això representa.
Una síntesi de les dues mirades, la hiperbòlica barroca i kitsch de “la coentor” i la vitalista gòtica, en una mateixa imatge. Minimalisme de recursos visuals per a crear una reacció estètica hipertrofiada i conceptualment quasi perfecta, en el sentit de representació identitària. El joc de desafiament, lluny de caure en la irreverència aparent, cau en el respecte cap al nosaltres i la nostra manera de ser i interpretar el món. Un respecte cap a eixe sentit de fugir de les interpretacions literals del món, de fugir del sentiment tràgic de la vida, sense menysvalorar la tragèdia, però integrant-la dins d’una manera de fer i veure les coses igual de desdramatitzada que passional i exagerada. Però exagerada en el vital, en el sarcasme, en la idea que, al cap i a la fi, eixe crit tan pròpiament valencià de: “Mare Meua” Implica la resposta a les múltiples accions i formes de vida hiperbòliques dels nostres conciutadans culturals, i ho fa amb un sentit de descàrrega emocional i solidaritat compartida, en el fet que amaga una sorpresa fictícia. Un “Mare Meua” implica la idea de: quina barbaritat, però quina barbaritat més pròpia, més nostra, més compartida. Sabem del que parlem.
Però aquesta complaença hiperbòlica, compartida, no ens evita ser crítics. L’obra de Martina és tot un relat de crítica fina, que podríem aplicar a tantes i tantes coses de la cultura valenciana. Al contrari, utilitzem el mateix recurs hiperbòlic per a estructurar la nostra crítica a les nostres pràctiques hiperbòliques, que més que tindre la voluntat d’eliminar, com a molt ens agradaria matisar, transformar, canviar, però no destruir ni dissoldre, evidentment, ja que volem la nostra cultura, i no es vol destruir allò que s’estima. Es desitja que continue viu, i tots sabem que únicament el canvi i la transformació permanent, permeten la supervivència. No veure això, és certificar un relat necrològic sense adonar-se d’estar ja en el cementeri.
L’expressió amb la boca oberta de la calavera, de nou hipertrofiada, hiperbòlica, situada sobre el rostre de Crist en la creu, reivindica amb humor la nostra capacitat de riure’ns de nosaltres mateixos, que els fervorosos garants de les essències mortes, no toleren. I ho fem, evidentment, amb els recursos estètics per excel·lència de la nostra identitat, el de “la coentor”. Així, aquesta obra, riu i posa en evidència aquesta actitud essencialista, que hem vist exemplificada en els atacs violents a obres d’art, en accions serioses i afectades en els gestos, que els adoradors de la mort fan valdre amb instruments diversos, i que es veuran sovint reflectides en les accions polítiques dels governs de la ultradreta que ens tocarà patir durant alguns anys.
Necessitem, llavors, moltes més obres i artistes compromesos, per a redefinir, ara encara amb més urgència, les estètiques identitàries valencianes. Cal reivindicar, per tant, l’estètica de “la coentor” com el model estètic identitari valencià, en realitat més transgressor i que segurament resultarà més incòmode a les posicions dels amics de l’immobilisme i el fanatisme necrològic, dels essencialistes identitaris. No cal dir molt més en aquest punt.
Fragment del llibre Pedagogies Visuals de la Identitat Valenciana.
