{7}
Anit vaig estar fent un passeig per València, per veure l'ambient faller el dia de la plantà. És un passeig habitual. Durant uns anys faig estar molt vinculat a l'univers dels estudis fallers, vaig ser membre de l'Associació d'Estudis Fallers, repleta de bona gent, i vaig codirigir durant tres cursos acadèmics, el Postgrau Universitari sobre Falles i Creativitat que impartia la Universitat de València, redactant des de zero el programa d'estudis juntament amb Gil Manuel Hernández i Jesús Peris. L'únic postgrau que ha existit d'aquestes característiques i que no es va ja poder celebrar una quarta edició per falta de demanda suficient. Els primers anys va tenir molt d'èxit.
Van ser uns anys intensos i interessants, on jo també organitzava el Seminari d'investigació sobre falles i educació Educafalles, que es va celebrar per última volta uns dies abans de l'estat d'alarma per la pandèmia de covid. Pot ser, algun dia reprendré el seminari, però de moment, he abandonat aquesta línia de treball. En eixos anys, vaig participar com a jurat en l'elecció de la falla infantil municipal de l'Ajuntament de València, i com a jurat de les falles experimentals, i vaig col·laborar en alguns altres projectes puntuals.
Fa no massa temps, vaig decidir abandonar aquesta línia de treball, per centrar-me en altres aspectes de la meua recerca que requereixen una completa atenció, però continue interessant en aquells aspectes vinculats especialment a la innovació estètica i artística de les falles. Doncs, ahir, vaig corroborar com amb el canvi de govern, s'ha produït una involució enorme en aquest sentit. La falla municipal torna a ser un aglomerat de poliestiré expandit, que omplirà la plaça i els pulmons de fum negre i altament tòxic. Una falla buida, sense personalitat, sense interés, avorrida, trencant amb la tradició que s'havia impulsat els últims anys de tractar que la falla municipal suposara un camí de certa innovació estètica. Tot s'ha esborrat i ha desaparegut. Tambe és cert, va haver una falta de valentia per assumir més riscos. Malauradament els govenrs d'esquerra es solen caracterirtzar per governar amb por per no molestar molt a les minories riques i poderoses i els seus gustos, que determinades masses acrítiques i pobres tracten d'imitar.
Jo era, encara ho soc una mica, un d'aquests ingenus que pensava que les falles podrien evolucionar, almenys una part, cap a una renovació estètica i cap a una assumpció popular de la festa que es desfera de totes les coses que arrossega del franquisme. Ahir, vaig estar passejant per la zona zero de les falles de la dreta esnob valenciana, i resulta patètic veure, com determinats barris de la ciutat, tracten d'imitar els modes, i l'estètica del barri de Salamanca de Madrid. Ni tan sols són capaços de proposar una alternativa estètica i simbòlica pròpia que els identifique com a grup social minoritari i poderós, que és el que es pretén en assumir determinades estètiques i pràctiques culturals. Més patètic encara era veure com en els temes de la crítica de les seues falles, Mazón i la dana desapareix i es dona espai prioritari a totes les corrupteles d'Ábalos i amics. Els que diuen que tot està polititzat. Quina llàstima fa tot, quina pena veure, com els que s'asseuen en la seua carpa de luxe, amb servei de catering inclòs, volen fer creure que fins i tot una festa popular, és de la seua propietat exclusiva, i ni tan sols són capaços de definir-se com a grup local de rics, més enllà de plantejar-se com a imitació grollera del barri ric de senyorets de Madrid.
L'estètica és fonamental, no és un accessori, de vegades, ho és tot, com vaig tractar de demostrar al meu últim llibre. I el panorama estètic que em vaig trobar anit de València, on sembla que encara hi ha més descontrol, més festa alcohòlica, més persones tirant petards fora dels llocs habilitats, més antiestètica, i per tant més anestèsica. Gaudim de la València anestèsica que ens hem donat entre tots.
© Ricard Ramon. 2025.