Però veure, observar, no és una tasca fàcil, no està simplement vinculat als sentits i la percepció, té més a veure amb una tasca creativa, imaginativa, intel·lectual. Podem mirar sense veure res. Mirar sense veure és el que fem al no entendre la riquesa valuosa i enorme que un patrimoni com el de l’horta, que envolta el poble d’Almàssera, implica per a les nostres vides i la nostra manera d’estar al món. Mirar implica un esforç. No podem oblidar que construïm el món amb la mirada, filtrada per la nostra imaginació i capacitats creatives. Com més imaginació i creativitat tenim, més som capaços de deixar que el món ens revele les seues veritats ocultes. Amb la llengua, amb l’escriptura, tractem de definir i estructurar allò que processa la nostra imaginació visual. Així funciona la literatura. Imatges que es converteixen en lletres per passar de nou a la categoria d’imatges en ser llegides per altres. #paisatge #horta #mirar #llengua #textos #difussió
Mirar el món sense saber mirar implica un risc enorme que ja estem pagant. Saber mirar implica aprendre a viure i a conéixer dimensions infinites del nostre territori i de les persones que l’habiten. Saber mirar construeix el patrimoni, no saber mirar dilueix el patrimoni. I sense saber mirar, poc ens quedarà per a descriure i narrar en la nostra benvolguda llengua valenciana.
D’aquesta manera, m’agradaria convidar a reflexionar sobre la nostra forma de mirar l’entorn més pròxim i com ens defineix col·lectivament com a persones. El nostre paisatge d’horta, configura un patrimoni cultural, social i econòmic únic al món. Precisament, serà la idealització costumista d’aquest paisatge d’horta la que ha acabat per definir la identitat valenciana fins a l’extrem, oferint una imatge parcial centrada només és una part del territori valencià. Hem de ser conscients també d'això i superar la mirada decimonònica i construir una mirada més contemporània i diversa del nostre territori. Encara ens estem definint com a valencians i valencianes amb una mirada procedent de la cultura visual del segle XIX i principis del XX. Un símptoma més del fet que no hem aprés a mirar creativament el nostre patrimoni.
Però eixe patrimoni, no únicament està configurat pel territori. De vegades també oblidem que eixe territori està definit i construït per les persones que l’habiten, que el treballen, que viuen en ell. La nostra mirada, sovint oblida eixe aspecte, quan per exemple prenem una fotografia del paisatge sense persones. La presència de les persones dins el territori i el patrimoni, és un dels meus objectius de recerca en l’actualitat. Les persones també defineixen l'estètica i el valor del territori i formen part del paisatge de forma ineludible. Un paisatge, un espai sense persones sempre és terrorífic, pel que implica. L’absència i el silenci humà.
El paisatge de l’horta sense persones, implica un buit, un presagi de futur terrible. A causa de les nostres accions sobre el planeta i el clima. Nosaltres ens diluïm, desapareixem, precisament per no haver sabut mirar correctament allò que teníem al davant i no haver sabut tampoc mirar-lo íntegrament, amb les persones que l’habiten i el treballen. Així ens podem fer una idea de la importància d’aprendre a mirar, de saber mirar. I no podem saber mirar sense una educació artística de qualitat, no podem saber mirar, sense el desenvolupament de la capacitat creativa i és impossible saber mirar sense imaginació.
En un món on sembla que la visió materialista i neodarwinista de la ciència, domina el panorama d’una part important dels científics, i impregna la nostra mirada cap al món que està mediatitzada per aquesta cosmovisió, no saber mirar amb imaginació i sensibilitat poètica i creativa té un preu que es paga molt car.
Per una banda, aquesta absència és una limitació. Una limitació que ens impedeix gaudir del món amb una intensitat que pot arribar a ser desmesurada. Aquesta limitació ens fa veure el món, el nostre paisatge de l’horta amb un sentit purament materialista, com a un objecte al qual li hem de treure profit, o un simple espai sobre el qual deambular. No saber mirar la incidència de la llum del sol del capvespre sobre la façana d’una alqueria mentre una persona passeja pel davant, o la geometria quasi perfecta que articulen els cavallons i les artèries de les séquies. Un sistema de regadiu que, per cert, es posa en qüestió per aquells que simplement tenen una trista mirada materialista cap al món.
La mirada materialista és una mirada pobra i trista, carent d’imaginació creativa i de poètica i estètica sensible, Mirar el món sense saber mirar implica un risc enorme que ja estem pagant. Saber mirar implica aprendre a viure i a conéixer dimensions infinites del nostre territori i de les persones que l’habiten. Saber mirar construeix el patrimoni, no saber mirar dilueix el patrimoni. I sense saber mirar, poc ens quedarà per a descriure i narrar en la nostra benvolguda llengua valenciana.
Text publicat al Periòdic Tornallom de les Trobades d'escoles en valencià celebrades en Almàssera en abril de 2023. Foto © Ricard Ramon Original
© Ricard Ramon.
Tot el contingut davall llicència: CC BY-NC 4.0
Pots seguir el feed RSS o a través del Fedivers en: @subjectivitats@hazelius.cc. O seguir-me directament en @ricardramon@mastodon.green