Hui he complit 50 anys. No és qualsevol cosa, ni cap cosa extraordinària. Tampoc aprofitaré ni caure en la nostàlgia, que no aporta res i que en el meu cas tampoc implica res, donat que tot el viscut fins ara, ha estat viscut plenament i sense penediments. Reconec la meua situació de privilegi i especialment, reconec, ara mateix la meua major funció, que és precisament la d’haver d’escriure, i, perquè probablement, és el millor que sé fer i el millor que puc aportar al món. #personal

Tampoc cauré en cap crisi existencial, les crisis cal tenir-les de tant en tant per poder avançar, simplement són un instrument vital per avançar caselles i no caure en la casella de la presó que et deixa atrapat a un racó del tauler de joc. Convé tindre una xicoteta crisi mensual o trimestral per seguir tirant endavant i seguir construint-te com a persona, en tots els àmbits. 

A l’àmbit personal, estic feliçment cassat i tinc un fill meravellós de 14 anys, i els nostres objectius vitals van complint-se compartint una bona vida. Així que tampoc cal demanar molt més, més enllà de mantenir-ho.

He complit la major part dels objectius que m’havia proposat en l'àmbit professional. Soc professor universitari, he tingut també una llarga etapa com a professor a secundària, i una més curta com a professional als museus, de més jove. Estic escrivint i publicant llibres acadèmics, passant temporades a altres ciutats europees en estades de recerca, amb tot el que això suposa. A més, estic reprenent la meua tasca de creació literària, que eixa sí que la tenia abandonada feia temps. I lògicament, tinc molts objectius nous per complir dins aquest àmbit que aniran obrint-se camí, i que treballaré en ells, fins que tinga forces per portar-los endavant.

Seguirem avançant en el camí.

© Ricard Ramon. Tot el contingut davall llicència: CC BY-NC 4.0

Pots seguir el feed RSS o a través del Fedivers en: @subjectivitats@hazelius.cc. O seguir-me directament en @ricardramon@mastodon.green